rock
david castillo
“El millor disc de la història del rock”
29 temes remasteritzats, amb quatre finals amb Bob Dylan, formen ‘Live at the Academy of Music 1971', reedició ampliada de ‘Rock of ages', del grup canadenc The Band
Quan Martin Scorsese el va interrogar sobre els seus gustos musicals i li va preguntar quin era el disc que considerava més important de la història del rock and roll, Bob Dylan, gairebé sense pensar-ho, va contestar que Rock of ages, de The Band. El grup canadenc, encara com a The Hawks, havia ajudat Dylan en la seva reconversió elèctrica dels anys seixanta, precisament en aquells concerts, per exemple a Anglaterra, on va ser titllat de “Judes” pels puristes insatisfets del folk. La unió de Dylan amb The Band va ser profitosa. Van signar discos com ara Planet waves (1974), que va ser número u; directes com ara Before the flood (1974), on tocaven al galop des del primer tema; i van publicar, finalment, el disc més piratejat de la història, The basement tapes –va sortir el 1975, però el material original va ser gravat entre el 1965 i el 1968 al soterrani de la mítica casa dels The Band a Woodstock–, i els cinc rockers van col·laborar fins i tot en la gestació de Self portrait, que es va reeditar ampliat fa pocs mesos. Ara, el segell Capitol recupera dins Live at Academy of Music 1971 tots els temes que formaven Rock of Ages, ampliats amb cançons que no sortien a l'original i una coda final amb quatre temes tocats amb Bob Dylan. Els divuit temes originals han estat ampliats fins a vint-i-nou, una interessant compilació d'un dels discos fonamentals de la música moderna.
La publicació –o reedició ampliada, per ser més precisos– coincideix amb la presentació de Mistery train, de Greil Marcus, editat per Contra. Un fragment d'aquest llibre, del capítol dedicat a The Band, serveix de text del nou Live at Academy of Music 1971. Tot i que els membres de The Band, Levon Helm, Garth Hudson, Richard Manuel, Robbie Robertson i Rick Danko, insistien que ells representaven l'home convencional nord-americà per distanciar-se dels excessos de la psicodèlia, el cert és que les seves mateixes biografies han demostrat que caminaven cap a l'abisme. En el concert de comiat, The last waltz, del 1978, Robbie Robertson ja explicava que era un “estil de vida insuportable”. I en perspectiva, els temps els han donat la raó. Després de refundar el grup sense Robertson el 1983, Richard Manuel se suïcidaria el 1986 després d'un concert, Rick Danko moriria d'un infart mentre dormia, el 1999, també després d'un viatge de retorn d'una actuació, i Levon Helm perdria la vida a causa d'un càncer de pulmó l'any passat. Eren els tres vocalistes d'un conjunt únic, que s'havia agrupat rere Hudson, fill d'un pastor protestant, que es va allistar amb ells amb l'excusa que seria el seu professor de música. Quatre canadencs i Helm, originari d'Arkansas, s'unirien el 1958 al sonat cantant de rockabilly Ronnie Hawkins. La batalla els duria a compondre un bon grapat d'himnes, ja eterns, com ara Don't do it, Up de cripple creek, The weight i The night they drove old Dixie down dins una desena d'àlbums memorables.
Marcus explicava que rere aquestes cançons hi havia la narració d'un home inquiet. Caldria afegir-hi que ple de genialitat.