Viatge juganer fins al fons del teatre

H i ha moltes maneres d'adaptar una novel·la per a la canalla. El més senzill és optar per la simplificació de llenguatge i deixar que el viatge i l'aventura faci la resta, sovint acompanyat de cançons divertides i enganxifoses. Només que el petit lector reconegui la trama i els personatges ja fa el fet. Afortunadament, hi ha altres cops que es tira de la imaginació (Raspall, de Pere Calders, a càrrec la companyia Nu) i s'aposta pel món surrealista sense por. També existeix la clau d'agafar els personatges i fer-los viure una història paral·lela (La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó, amb els Egos Teatre) que s'atreveix amb el musical divertidament tronat. La proposta de Juan Carlos Martel també és molt vàlida. Perquè es convida, sense fer-ho explícit, que els nens s'integrin com uns tripulants més del Pequod, a la cacera de la balena blanca. Signen, canten, criden, s'exclamen, remen i pateixen l'embat d'una mar violenta. El capità Ahab és mig boig. També l'indi, de quasi dos metres i gran punteria, que té una caiguda al mar que serà premonitòria. Són uns personatges excèntrics, de parlar encriptat; l'un, amb unes imatges literàries elevades; l'altre, amb infinitius.

No es pot desvelar gens com arrenca la trama perquè trencaria l'encant. Només es pot anunciar que tots els actors representen sortir del pas, com poden. L'entrada a cada una de les escenes que es van visitant (des del bar fins al dormitori, l'església i el mateix vaixell) suposa un joc nou que els va empassant dins de la trama. És un remolí màgic, que els abdueix. Ara aquells espectadors que han deixat l'abric al vestíbul són mariners i també actors. Viuen la trama i s'identifiquen amb el joc.

Capítol a part mereix la il·lustració de Frederic Amat. Amb un toc de còmic, de traç gros, il·lustra els espais amb elements irreals però que conviuen molt bé amb els personatges esguerrats de la trama. L'atac de la balena se salva amb nota. La Kompanyia del Teatre Lliure disfruta en aquest joc de treure's el barret i esperonar el públic (només 30 privilegiats per sessió; les entrades ja estan a les acaballes!) perquè no abandoni mai el vaixell del drama. Al final, un mar de butaques els contemplen. Catàrtic.