El Dr. Javi i Mr. Jo

Conec Javier Cercas des de fa molt temps; tant des d'abans que el seu nom no designés un dels escriptors contemporanis més famosos en llengua castellana, com des d'abans i tot que no hi identifiqués un d'aquells companys nascuts, com un servidor, a la frontera d'Els altres catalans batejats per Paco Candel el 1964. Som coetanis, companys de facultat i mantenim algun secret que només la indiscreció o la seva utilització per a una ficció podran, si arriba el dia, fer conèixer. Vam compartir, entre altres actes iniciàtics de la vida d'un jove estudiant de filosofia i lletres, el cop d'estat del 23-F, que vam viure d'una manera tan diferent com les nostres particulars fronteres familiars i veïnals ens permetien entendre. Anys després, com se sap, amb aquells fets grossos va publicar Anatomía de un instante (2009) a rebuf de la seva mestria a l'hora de barrejar la realitat amb la ficció que havia explotat d'una manera tan espectacular a Soldados de Salamina (2001), on els recursos narratius dels seus Relatos reales (2000) van aconseguir fer fructificar allò que ja es gestava a El vientre de la ballena (1997) i que tot just havia despuntat a El móvil (1987). Pocs anys abans, com em diuen que va escriure a l'altaveu transatlàntic que li és quinzenalment la pàgina d'El País Dominical, vaig presentar-li Roberto Bolaño, un altre escriptoràs en literatura castellana de l'autoficció viscuda a Catalunya.

Pel que he escrit, ja es veu que entre tots tres hi ha alguna cosa; entenent-se de sobres que la seva projecció no té cap punt de comparació amb la meva insignificança. Però tots tres compartim un espai fronterer que transcendeix el període temporal que va fer-nos conèixer.

Sociològicament, tinc companys que encara avui són a la presó complint penes grosses; vull dir que la lògica a vegades inescrutable del context que ens forma porta algú amb qui també hem compartit aquest espai entre la realitat i la ficció que ens l'explica, a traspassar els límits de la il·lusió, el somni o el monstre que ens hi condemna, lliga o agombola –com vulgui dir-ne el nostre estat variable d'optimisme. Són límits que ens hem marcat legislativament com a infranquejables; fonamentalment per no fotre'ns els plats pel cap o no arribar als extrems que en Javi Cercas coneix tan bé després d'haver furgat la vida i el pensament tant dels seus soldats de Salamina com dels personatges de la seva darrera novel·la, Las leyes de la frontera (2012).

En aquells casos, si els models religiosos que el meu particular context em van portar a conèixer m'haguessin fet caure en el seu raciocini, hauria deixat que la compassió anul·lés el debat que els actes criminals d'aquells companys obrien en la meva dubtosa manera de pensar, atès que la coneixença maldava per trair el que la lògica em feia condemnable. En aquestes situacions, condemnar els fets és tan fàcil com impossible absoldre el culpable sense assumir una part de culpa. D'aquí l'èxit de la compassió com una goma d'esborrar o com un tippex que ens redimeix d'un pecat d'omissió qui sap si còmplice, ignorat o involuntari.

En fi, que el dia 13 de setembre Javier Cercas va publicar a la seva columna Palos de ciego d'El País Dominical un article, Democracia y derecho a decidir, que l'ha ficat en un jardí on li n'han caigut de totes bandes. Com que temo que s'acosti una tragèdia que només esquivarem si el seny no ens fa vèncer el destí dels Déus negant-los tota altra realitat que la fictícia, sóc del parer que s'ha de ser valent, deslliurar-nos del pecat d'ometre i saltar a la palestra per defensar la dissidència. I no per amistat o coneixença: per intel·ligència, que és l'única eina que pot deslliurar-nos de la condemna dels Déus i dels seus mass media.

Sí, Javier Cercas la diu grossa, negant la democràcia del dret a decidir. ¿Però tan grossa la diu que el discurs espanta? ¿Que no ho veu la intelligentsia del país que la provocació no és sinó un convit a elucubrar en la mateixa frontera de la retòrica moderna? És trist i lamentable llegir coetanis nostres –alguns companys propers, altres doctes i nobles allunyats de llengües, idees i d'aquests mitjans modestos amb què puc, humilment, provar d'esperonar el lector a exigir respostes sàvies–, és trist i decebedor llegir a una i altra banda l'ús de recursos tan infames i anacrònics com el menyspreu al context passat o present que ha format i forma la personalitat de Javi Cercas, perquè atacar la formació d'un individu és tan greu com negar el dret a ser dels pobles, atès que més enllà d'aquesta frontera no queda sinó negar-los l'existència.