narrativa
xavier serrahima
L'amenaça del gihadisme La Guerra Freda
El novel·lista britànic John le Carré ha mostrat a la seva vint-i-tresena obra, ‘Una veritat delicada', els perills del gihadisme islàmic en el món polític actual. I ho ha fet amb la minuciositat i les bones maneres a què té acostumats els seus fidels lectors
Si prescindim una mica de la tirania de la cronologia, podem afirmar que el segle XX s'acabà l'any 1989 amb la caiguda del Mur de Berlín, i el XXI no començà fins a l'11 de setembre del 2001, amb l'atac a les Torres Bessones, la qual cosa significa que hi hagué un interregne de dotze anys que, socialment i política, constituïren una mena de no man's land temporal; un temps d'espera.
Un temps d'espera que, pam amunt, pam avall, és el que li ha calgut a John le Carré per prendre el pols a la nova era política de l'escenari mundial i rellançar la seva carrera literària amb la seva vint-i-tresena novel·la. I fer-ho, altra volta, amb la força i l'empenta que el caracteritza, amb una minuciosa i mil·limètrica planificació, que ens immergeix en un enjòlit que ens manté clavats al sofà des de la primera a la darrera pàgina.
En aquesta ocasió la trama no pot ser més actual, sobretot per als soferts habitants de la immobilista i contradictòria Península Ibèrica, atès que s'inicia “Al segon pis d'un hotel anodí situat a la colònia de Gibraltar”, i té com a rerefons la guerra contra l'amenaça del gihadisme islàmic. Una guerra no declarada, secreta, invisible i, per tant, bruta, bàrbara, descarnada: “¿No podria ser que en realitat aquestes noves normes siguin les velles normes salvatges de sempre, desenterrades i reincorporades?”
Per a la qual cosa els serveis secrets han de recórrer a un no ningú, ingenu i desconegut, que, convençut de prestar un servei no tan sols al seu país, sinó a la democràcia i a llibertat –“la missió […] implica privar l'enemic terrorista dels mitjans per llençar un assalt premeditat contra el nostre país”– no farà preguntes i es veurà llançat a una incerta aventura que posarà de capgirell la seva vida i tot el que l'envolta.
Perquè, en aquest esgarrifós i (malauradament) massa versemblant retrat –i retret, alhora– sobre el món actual, que busseja amb cruesa en les aigües podrides dels intestins de l'estat –convertit en un gran germà omnipotent que només defensa els espuris interessos dels més poderosos–, la tensió no s'estableix únicament en la resolució del cas sinó, i aquest és un encert de l'autor, en les relacions entre els personatges, sobretot, entre Tony Bell i Emily.
Igual que un estat no podrà mai recobrar la seva honestedat una vegada hagi traspassat els límits que les lleis democràtiques li imposen, la vida d'aquells que han col·laborat a trencar-les tampoc no podrà tornar a ser mai la mateixa. La seva empremta esdevindrà decisiva, indeleble, categòricament definitiva. Com Adam i Eva, hauran perdut el paradís i, per més que facin per compensar el mal causat, mai no podran recuperar-lo. Entre d'altres raons perquè, per més que pretenguin enganyar-se, no podien deixar de saber que aquesta “operació extremadament delicada” on els oferien participar era, almenys, discutible.
Amb un estil directe, eficaç i precís, on cada paràgraf prepara l'altre, Le Carré reflexiona sobre la impunitat dels serveis d'intel·ligència, sobre les línies vermelles que cap govern pot ultrapassar, però, ensems, sobre els grans temes eterns, sobre “l'amor, la vida i la mort”. Així com, i per damunt de tot, sobre la veritat –i d'ací la gran escaiença del títol triat– i la mentida: “Si el Jeb sabia que menties, i tu sabies que menties, ¿per què li has hagut de mentir?”; sobre la necessitat d'acceptar la realitat tal com és, sense eufemismes ni subterfugis: “Si el que el Jeb va escriure en aquell rebut espantós és veritat […], ho hem d'afrontar. No podem viure en una mentida, per molt que ens pugui agradar.”
La llàstima és que, en aquesta recerca de la veritat, l'autor no hagi aconseguit alliberar-se del llast d'una certa visió maniquea: els dolents continuen sent dolents, molt dolents –i el que és pitjor, només dolents–, i els bons, molt bons, massa bons i tot.
És una llàstima, perquè en iniciar-la fa la impressió que l'autor s'havia proposat, i en alguns moment hi reïx, arribar més enllà de les seves novel·les anteriors: sobrepassar el gènere per oferir-nos una obra literària sense etiquetes. Escriure una novel·la que, amb tot i descrivint el lacerant funcionament dels serveis secrets dels estats moderns, brindés un precís i aclaridor retrat de la societat dels nostres dies. Allò que, en relació amb el gènere policíac, aconseguiren amb escreix Dashiell Hammett, en primer lloc, i Raymond Chandler, després: transcendir el gènere i situar-se en el primer rengle de les creacions literàries.
Una de les bases, la família
Seguir, doncs, les passes de l'altre gran de les novel·les d'espionatge, Graham Greene, a El poder i la glòria, a la qual ningú no li negarà el seu lloc entre les més destacades obres literàries del segle passat. Per fortuna, tot i no assolir-ho del tot, Le Carré s'hi acosta prou. No tant en la imatge de la societat on vivim –la seva divisió entre els representants del bé i els del mal encara és massa arquetípica, ben poc matisada–, però sí en un dels elements que la constitueixen, una de les seves bases fonamentals: la família.
Allò que ha demostrat dominar sempre amb mà mestra –la sensació de versemblança (horrible, aterridora) del funcionament de les clavegueres de l'estat– ha reeixit a traslladar-ho a l'àmbit familiar. Fins a tal punt que, segons el meu parer, la fita més gran d'aquesta obra és la descripció de les relacions familiars. O, més exactament, tractar no tan sols els actes, sinó en les seves conseqüències, tant les immediates com les de llarg termini.
La constatació que les seves inconfessables accions a favor de l'Estat –no pas de la societat, deixem-ho clar–, no tan sols comporten efectes damunt de les seves consciències sinó que, també, produeixen efectes devastadors en el seu àmbit familiar.
Perquè cap home, ni sent espia, és una illa. I, per tant, els seus actes no tan sols afecten aquells damunt –o contra– els quals es produeixen sinó l'entorn dels propis executors, en primer lloc, i tota la societat, en segon. L'autor de Calderer, sastre, soldat, espia ha fet, doncs, la primera, essencial, passa envers la literatura literatura –envers la literatura, sense afegits– dotar de connotacions socials els seus personatges; fer-los transcendir, encara que, de moment, només en l'estricte àmbit familiar, la seva pròpia individualitat; convertir, doncs, la màscara del teatre grec en persona.
Ara, per assolir el proper nivell, el que hauria d'aconseguir és dur a terme la mateixa operació amb els altres protagonistes: amb els malvats. Si se'n surt, si aconsegueix dotar-los de personalitat, de fons, d'un caràcter ambivalent, contradictori, no únicament negatiu; si és capaç d'endinsar-se en les seves ànimes i exposar-nos les seves raons; si és capaç d'equilibrar la balança entre el Yin i el Yang, si supera –en definitiva– el repte d'atorgar-los humanitat, obtindrà la recompensa que sembla haver cercat amb aquest llibre: deixar d'ésser escriptor de per esdevenir escriptor, tout court; passar, a les llibreries i biblioteques, de la lleixa de novel·la d'intriga a la de novel·la.
Tanmateix, no voldria donar lloc a equívocs, el fet que no acabi d'arribar-hi del tot no significa, ans el contrari, que no es tracti d'una recomanable, més que interessant, més que ben ajustada i apassionant novel·la d'intriga, que ens manté a l'expectativa pàgina rere pàgina, que va augmentant més i més la seva tensió i la seva intensitat i, last but not least, que es llegeix d'allò més bé.
Insuficient per als grans lectors de novel·la seriosa? Potser sí, sobretot si no són capaços de superar el perjudici, però... per a la resta, per als amants de la novel·la d'espionatge, per a aquells que admiraren –i enyoraven– obres d'indiscutible envergadura com L'espia que tornà del fred i El talp, la constatació que, per fi, Le Carré ha tornat, i ho ha fet amb força; ha renascut, als seus 81 anys, per recobrar el seu tron.