La gran prepotència

El napolità Paolo Sorrentino ha assumit un gran repte o potser una gran pretensió: fer una nova La Dolce Vita poc més de 50 anys després de l'obra mestra de Fellini. Insistint en el desencantament, remarcant un buit existencial sense que ni tan sols sembli que en tinguin consciència els que hi són atrapats, extremant l'estupidesa i el mal gust de les festes mundanes, Sorrentino mostra una Roma més decadent que mai a través de la mirada nihilista d'un escriptor fictici, Jep Gambardella, interpretat pel seu actor fetitxe, Toni Servillo, entorn del qual també giren films seus com Le conseguenze dell'amore i Il Divo.

Gambardella és en certa manera una variant de Marcello Rubini, el periodista sensacionalista que volia ser escriptor i que, sempre perdent-se buscant una dona, es deixa arrossegar en el bullici de les festes romanes com una manera d'oblidar-se d'ell mateix i del seu fracàs en relació amb els seus desigs. Però hi ha una diferència fonamental que afecta la mirada i el caràcter de La grande bellezza i, malgrat les lloances rebudes des de la seva projecció al Festival de Canes, contribueix a l'antipatia que pot inspirar aquesta “dolce vita” de Sorrentino. El personatge fellinià, encarnat per Marcello Mastroianni amb una punta de malenconia, és un home perdut, a vegades somiador, potser una mica immoral, però és lluny de l'arrogància i de la prepotència que exhibeix l'escriptor de La grande bellezza, sobretot si Sorrentino li concedeix unes frases de diàleg per ridiculitzar una dona sense que aquesta tingui una rèplica i, per tant, una possibilitat de defensar-se. Jep Gambardella és un pedant, que es mira per sobre el món estúpid i superficial que menysprea (però en el qual participa) sense que es posi en qüestió ell mateix i el film el qüestioni. Aquesta posició es correspon amb el punt de vista de (qui fa) la pel·lícula, que per això mateix pot arribar com un exercici de prepotència, pedanteria i pretensiositat.