Diccionari de fragments

Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955) es mou i parla amb la soltesa dels actors i la gent del teatre. A ell, escenògraf i artista visual a la vegada, li agrada explicar el seu art molt més que a d'altres artistes plàstics, que molt sovint et diuen allò que prefereixen que “l'obra parli per si mateixa”. Vestit de negre, porta un barret preciós amb un detall foradat, que representa una mosca. Diu que l'hi ha fet la seva dona, Nina Pawlowsky, figurinista i dissenyadora de barrets, que com ell, també treballa per al món de la faràndula. A Duran se li nota aquest contacte permanent amb la gent de teatre. La seva expressió corporal és expansiva, com també els passa a altres artistes que han trepitjat molt escenari com a escenògrafs, com, per exemple, Frederic Amat. Precisament, Duran acaba de participar en l'últim projecte cinematogràfic d'Amat, Memorias de tortuga, basada en un text de Juan Goytisolo, on interpreta amb molta gràcia un enllustrador de sabates borratxo. La feina teatral de Pep Duran s'ha desenvolupat en escenaris com el Lliure, el Teatre Nacional de Catalunya o el Teatro de la Zarzuela de Madrid. El teatre és la seva ocupació principal però va de la mà, i mai d'esquenes, de la seva obra com a artista visual, que engloba pintura, dibuix, fotografia o instal·lació. “Una cosa s'alimenta de l'altra. En el teatre estic al servei del text i del director, però en l'art sóc el director de mi mateix”, explica.

Aquests dies la galeria +R de Barcelona recupera fins al 7 de febrer bona part de la producció plàstica recent de Duran, com, la inquietant sèrie de 40 fotocollages titulada Déserts. En ella, Duran pinta, enganxa i reutilitza amb tot tipus de material: retalls de fotos, papers, cartrons... Són papers guixats i tacats, que no amaguen res. Duran estima la fragmentació, les ratlladures, les taques, trossos reciclats i rebregats, als quals torna a donar vida. “Són materials de veritat”, assegura. Les obres mostren personatges immersos en paisatges de ruïna, carrers caòtics o escenaris buits. “Són personatges models que s'ho miren des de la distància. Podrien ser ben bé els personatges de l'atelier de Courbet”. Aquestes figures provenen d'un ampli arxiu de retalls que Duran ha anat recopilant al llarg del temps. En l'exposició també mostra per primer cop una minisèrie de quatre cartrons, titulada precisament així 4 cartrons, el suport de la qual és el cul i la tapa d'unes caixes trobades a casa d'un familiar. “La meva obra no és en absolut autobiogràfica, però sí autoreferencial perquè en ella hi ha hores meves i pensaments meus”, diu. Després és l'espectador qui pot construir i interpretar a la seva manera la història que s'hi explica a dins.