novel·la
xavier cortadellas
Quan sembla que t'ho han pres tot
Netkràcia fa pensar en el Gran Germà de 1984, de George Orwell. També en la resistència heroica i mai inútil dels personatges de Farenhein 451, de Ray Bradbury, malgrat que a Terra inhòspita els llibres no hi tinguin un paper predominant perquè els que queden són en un espai prohibit, “controlat per un sistema d'alarmes independent”. Estan tan separats de tot que ni Sirio Grimau ni Ronda Vailor deuen saber exactament què són. Més uns símbols que una altra cosa. De fet, Sirio ni sospita que hi hagi aquells llibres. Ronda Vailor encara en sap menys.
Barcelona 2048. A la segona part, veurem que no som tampoc tan lluny del Mecanoscrit del segon origen, però en aquesta nova novel·la de Millat ja no hi ha quasi ni memòria del que va ser el món perquè al món i a la gent que hi viu els ha engolit “un gegant invisible, sense ideologia ni cor... Ens ho han pres tot, fins la pertinença a les arrels”.
Sirio treballa de vigilant en el Museu de les Lletres de Barcelona, prova de captar el passat a partir dels sons que atrapa. Casualment, Ronda també es va interessar per això, però, quan la coneixem, no sap ni tan sols que s'ha ajornat la reunió que tenia amb Draco –el grup de resistència opositor–. Els de Draco busquen aconseguir el DOL, la destrucció on line del Sistema. Al Museu, Sirio descobreix Ronda, i Ronda no sabrà fins més tard per què l'ajuda. És d'aquesta manera com comença una relació que els portarà a l'amor i que els portarà també a unir les seves forces en la lluita contra el Sistema. Estava a punt d'escriure naturalment. I ho volia escriure perquè ja hem llegit moltes altres vegades la història que ens explica Millat a Terra inhòspita, una història que va desgranant amb prou traça, sobretot en la primera part, i que troba el seu precedent amorós en les relacions que van tenir Emma Tel·li i André Rot. Fins que –ai!– el lector arriba a la segona part i allò que semblava una lluita a favor de la llibertat i de la dignitat humana esdevé cada cop més una història d'amor, pel meu gust excessivament tòpica.
Una novel·la de gènere
Primer, farà falta que el lector pensi que tot està quasi perdut, que hagi anat assimilant que l'avi de Ronda és tan dolent com bona era la seva àvia. Llavors, arribem a una escena que m'ha semblat fallida no pas perquè sigui també tòpica –al capdavall, Terra inhòspita vol ser una novel·la de gènere i, com a tal, està ben feta–, sinó perquè jo diria que és excessivament inversemblant donats els alts i baixos de registre que hi ha. No és gaire creïble que un torturador utilitzi al mateix temps un llenguatge dur –“puta”– o fins i tot barroer –“pelar-se-la”– mentre diu a la víctima que li agrada veure-la nua o només que és una desgraciada perquè ha llençat el vestit moll amb què ha pretès arribar a uns dels extrems més recargolats de tortura.
En aquesta segona part tot va lliscant massa previsiblement, som lluny de les escenes ben treballades del començament, com si algú s'hagués tret una disfressa: és massa fàcil la manera com Ronda enganya els del Sistema, massa càndid el dolent del seu avi, massa senzilla la manera com escapa Ronda, malgrat un taxista, i massa ràpida la via com retroba Sirio i com van fent-ho caure tot, quasi com si fos un seguit de pantalles d'un joc de game mobile.
Marcel Proust abominava les repeticions innecessàries que eren, segons ell, tantes novel·les. Deia, tal com ens recordava fa unes setmanes Joan Garí en comentar la traducció de Josep M. Pinto de la segona part d'A l'ombra de les noies en flor, que “un home de lletres a qui parlem d'un bon llibre nou, ja badalla d'antuvi d'avorriment perquè s'imagina un combinat de tots els bons llibres que ha llegit, mentre que un bon llibre és particular, imprevisible, i no està fet de la suma de totes les obres mestres anteriors”. A Terra inhòspita la història està molt ben plantejada. Coneixem el resultat, però ho acceptem com a tantes altres obres de gènere. És la suma que sembla que acaba tenint massa pocs sumands. Hauria tingut més quirats amb una segona part menys fressada.
