filosofia
xavier serrahima
No hi ha camins per a la fe, la fe és el camí
Angle publica un assaig breu en què l'autor de ‘Guerra i pau' reflexiona sobre l'espiritualitat de l'home
Davant d'un llibre amb aquest títol, el primer en què pensem és en Les confessions de Jean-Jacques Rosseau, on el filòsof francès despullà la seva vida com mai no s'havia fet abans: “Vull mostrar als meus semblants un home en tota la veritat de la natura; i aquest home sóc jo.” Tanmateix, no pot ser més diferent: més que no pas narrar-nos la seva biografia, Tolstoi hi reflecteix les inquietuds de la seva ànima, la recerca constant d'un sentit a la vida.
Un sentit amb una base espiritual o religiosa que la sostingui i la justifiqui, que l'autor no troba “en la fe cristiana ortodoxa” que li van ensenyar “des de la infantesa i durant tota l'adolescència i la joventut”, atès que constata que la creença no implica, ineludiblement, una pràctica; un comportament que diferenciï diàfanament els creients dels que no ho són: “Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d'ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu”, (Mt 7,15-16).
I quan, tot seguint les passes de Sòcrates, de Schopenhauer, de Salomó i de Buda, deixa de creure –“el lloc on es pensava que tenia la fe ja feia temps que era un lloc buit”; “la llum del coneixement i de la vida ha desfet l'edifici artificial”– sent que són els fonaments sencers de l'existència els que trontollen sota els seus peus, que res no el sosté: “La meva vida és una broma pesada i estúpida que algú m'ha fet.”
A partir d'aquest moment, cabdal en la seva biografia i en la seva obra posterior –En què consisteix la meva fe? (1884), Resurrecció (1899)–, el seu objectiu serà assajar de trobar una raó que capgiri una tal insensatesa, que atorgui sentit al que sembla que no en té ni en pot tenir. O el que és el mateix, a cercar una resposta a la que és, alhora, la pregunta de les preguntes i la “més simple de totes […] «¿Què en serà del que faig avui i del que faré demà? ¿Què en serà de la meva vida?»”.
Un pelegrinatge espiritual que l'acostarà més i més al poble rus i que li permetrà, finalment, determinar que “la irracionalitat de la fe continuava essent la mateixa, però […] era l'única que oferia a la humanitat respostes sobre les qüestions de la vida i, consegüentment, la possibilitat de viure”.
Deixaré, no cal dir-ho, que siguin els lectors els que frueixin del plaer irreemplaçable d'acompanyar un dels més grans mestres de la literatura de tots els temps en el seu apassionant quest del sentit de l'existència. Al capdavall, com descobrí Homer, ja fa més de dos mil anys, i reblà Kavafis, un dels seus llunyaníssims descendents, sovint el camí importa més que no pas la meta.