Jöel Capella passa en net quaranta anys de creació

El juny de 1966, quan tenia divuit anys, Joël Capella Lardeaux (1948) va travessar tot França fent autoestop amb la intenció de conèixer, a l'altra banda del Pirineu, la llengua i el paisatge de dos poetes que li havien robat el cor: Antonio Machado i Federico García Lorca. Se'ls va aprendre de memòria, i va conèixer, de propina, les nits eixelebrades de Barcelona i allò que menys preveia: el seu “racó de terra des d'on enviar senyals al món”, tal com vaticinava Walter Benjamin, un altre dels seus fars. És així com va arribar a Sant Martí Vell, al Baix Empordà, i va sentir-s'hi tan integrat, que sis anys després s'hi va comprar una casa. Amb les intermitències dels innombrables viatges a Tunísia, Mèxic, el Japó, Corea, Tailàndia, Cuba i els Estats Units, hi ha viscut durant més de quaranta anys, però és ara que, un cop jubilat de la plaça de professor de ceràmica a l'Escola Nacional d'Arts Decoratives de Llemotges, on amb 28 anys es va convertir en el catedràtic més jove de tot l'Estat francès, ha fixat la residència definitiva al seu mas de les Gavarres, al costat dels fills i la seva dona, Claude, i molt a prop de la seva amiga Elsa Peretti, “la generositat de la qual només és equiparable a la seva discreció”, afirma.

Gràcies a la seva col·laboració, de fet, ha pogut editar un llibre molt acurat, Un regard nomade (“Una mirada nòmada”), amb textos del pensador Philippe Sergeant, amb el qual es proposa revisar tota la seva trajectòria i que presenta avui al Bòlit de la Rambla de Girona (19.30 h), acompanyat d'Àlex Nogué; de la seva filla, l'actriu Morgane Amalia, que llegirà alguns dels textos de Sergeant, i de Denys Blacker, que evocarà el seu treball a través d'una acció. El llibre, editat pel Cercle d'Art de París i amb traducció al castellà i el català, treu a la llum un artista de llarg recorregut però a penes conegut a Catalunya. És un desconeixement de direcció única, perquè Capella es confessa un enamorat del país i sobretot de l'art romànic, sobre el qual ha fet un treball deliciós estudiant el somriure de les marededéus del Museu d'Art, que passa hores dibuixant obsessivament. “Aquesta expressió de beatitud de les verges medievals és idèntica a la dels budes tibetans”, observa l'artista, que s'ho explica pel fet que, al temps de les croades, artesans d'Occident i Orient van coincidir als tallers de Constantinoble, on van abeurar-se d'un mateix estil. L'interès per la cultura oriental no és un pur exotisme, sinó meditat i profund, en aquest artista atípic, doctorat en semiologia i que s'ha sentit sempre marginat pel rerefons intel·lectual que alimenta tot el seu treball. De fet, afirma que tota la seva obra no és sinó una recerca al voltant de la perspectiva, des de la seva vessant menys normativa, inspirant-se en els espais de l'ànima descoberts a través dels pictogrames de l'artesania beduïna, els tatuatges dels berbers o els refinats laberints mentals dels mandales tibetans.

No ha pas perdut el món de vista, però, aquest sindicalista veterà que als vint anys ja participava en les primeres performances contestatàries que es van poder veure a França, com les que va protagonitzar a Lille, a vegades d'una agosarada denúncia social, a través del Taller de la Monnaie i del grup Smack (senyalització marginal d'art circumstancial i calidoscòpic), però que també va acceptar implicar-se en la política municipal de Sant Martí Vell, com a regidor per ERC, abans de sentir-se'n decebut, es lamenta, i dimitir de manera irrevocable. Fundador del Saló del Còmic d'Angulema, va tenir un paper activíssim en la renovació pedagògica de l'escola de belles arts tunisiana, entre 1974 i 1977, en les campanyes d'alfabetització a través del còmic a Mèxic, o en la introducció de mètodes revolucionaris en el tractament de la porcellana a Llemotges. Pintor, ceramista i escultor, però també rodamón, horticultor, paracaigudista i expert caçador de senglars, Jöel Capella encarna la figura medieval del “monjo guerrer”, segons Sergeant, un cercador de símbols mig anacoreta, mig guerriller.