“Temo que Catalunya entri en decadència”

És una prova més de la transversalitat de la creació artística, en què sempre he cregut. De fet, no concebo l'art de cap altra manera. El llibre, finalment, és com una mena d'autobiografia col·lectiva, raó per la qual hem plantejat l'acte de presentació d'avui com un ritual col·lectiu. Hem demanat a un centenar de les persones que són anomenades en el llibre que escriguin i llegeixin petits textos, que seran recollits en una petita edició.

No sóc un actor professional. Albert Serra diu que l'actor no ha de ser com el fang al qual el ceramista (el director) dóna forma. En aquest sentit, rodar amb Serra ha estat l'experiència cultural més radical i autèntica que he viscut a la meva vida. He pogut observar per dins la capacitat creativa i genial d'Albert Serra fent cinema. El seu mètode de creació és el més original del món. Treballàvem sense guió ni diàlegs, amb més de 400 hores de rodatge. De fet, només recito dos petits textos escrits anteriorment. Parlem d'algú que és molt gran i excepcional, tant que la pel·lícula hauria pogut ser una genialitat o una merda. Per sort, la balança s'ha inclinat cap a la genialitat.

Ja he dit que sóc molt conscient que no sóc un actor professional. He d'anar pel món amb aquesta humilitat. Però al Festival de Locarno [on el film va guanyar el primer premi] ja em van oferir papers per fer cinema comercial. Però no ho he acceptat ni ho acceptaré, perquè em dec a Albert Serra. Només tornaria a fer d'actor amb ell per la seva actitud de no veure límits entre els actors i els no-actors, com feia Pasolini.

Només m'he trobat amb el conseller un cop i no s'ha concretat res. Jo estic a l'atur. Però el que em preocupa més del que ha passat al Santa Mònica és que s'han deixat de fer coses. Des del KRTU i des del Santa Mònica fèiem una feina en quatre direccions: una reflexió sobre la mutació cultural, treballs sobre els sectors culturals fora dels lobbis tradicionals, seminaris de reflexió que anaven des de la filosofia fins al món del llibre i grans exposicions de reconeixement a grans personatges com ara Joan Brossa, Palau i Fabre i Joan Perucho. Això, senzillament, s'ha de deixat de fer. A canvi de què? De res. Em sembla respectable que des de la conselleria es decidís que volien canviar de director i de línia al Santa Mònica. El problema és que hi ha coses que no es faran ni al Santa Mònica ni enlloc. En són un exemple les exposicions que estaven previstes de personatges desapareguts recentment com ara Toni Catany i Josep Uclés, que no es faran.

Sí, fins al punt que temo que Catalunya entri en un procés de decadència. Des de l'espai públic de la Generalitat no es pot menystenir la cultura d'aquesta manera.

Des de la Generalitat havíem mantingut un cert equilibri en el sector cultural, amb consellers de diverses tendències polítiques i tarannàs diferents. Però quan l'anell es trenca, apareix la termodinàmica del caos. Estem en una situació de xoc.

La cultura és el tret diferencial de la nostra nació. El procés cap a la independència que s'està portant a terme és purament tècnic i jurídic: la cultura no hi participa plenament. Fins ara, des de les polítiques públiques de la cultura, s'havia actuat com si ja fóssim un estat, però, és clar, no ho érem. I ara que és el moment de construir el postestat, hem fet marxa enrere.