crítica
Àngel Quintana
Del somni al deliri americà
Martin Scorsese proposa a ‘El lobo de Wall Street' el retrat caricaturesc d'una Amèrica plena d'excessos de tota mena, en què manen els nous depredadors i on els principis morals ja no compten
A diferència de Charles Foster Kane, que portava la màscara de William Randolf Hearst, Jordan Belfort no necessita cap màscara per presentar-se. És un personatge real, que després d'enriquir-se amb estranys negocis de compravenda i de blanqueig de capital, va decidir ser un heroi explicant la seva vida. Martin Scorsese vol retratar a El lobo de Wall Street la nova edat d'or dels depredadors. Els vells tycoons que es varen enriquir en l'anomenada Gilded Age i que varen petar amb el crac de 1929, varen donar pas a una raça d'especuladors que no en tenien mai prou. Jordan Belfort –Leonardo di Caprio– és el paradigma dels nous rics sorgits en l'Amèrica dels yuppies dels vuitanta. Com altres nous emperadors del poder econòmic, tot en ells passava per la política de l'excés, pel consum extralimitat de drogues, per les despeses astronòmiques amb capricis de tot tipus i pels deliris sexuals més inimaginables. Si Charles Foster Kane exemplificava una certa idea alimentada pel mite del somni americà, Jordan Belfort la manté amb la diferència que el somni ha donat pas al deliri.
Martin Scorsese signa una de les seves pel·lícules més excessives, però també una de les seves obres més sarcàstiques i més cíniques. El punt de referència més proper de la seva filmografia anterior és Casino. Mentre en aquella ocasió utilitzava els baixos mafiosos per fer una crònica amarga del negoci fosc, a El lobo de Wall Street es dedica a retratar el món dels jugadors de borsa, de les inversions milionàries i les fugues de capital. L'univers que retrata torna a ser un univers de corrupció, però darrere el qual hi ha tota una crònica sobre la decadència d'Amèrica com a civilització formada per la llei del més fort.
El lobo de Wall Street assumeix el to d'una comèdia negra, fins i tot negríssima. No hi ha cap personatge que sigui positiu, no hi ha cap dubte moral, dins d'un món en què tots els principis morals han caigut. És com si la càmera de Scorsese intentés descriure una imatge caricaturesca de la fi i mort d'un imperi. L'Amèrica dels brokers passa de la depredació a les expressions més salvatges. No hi ha codis possibles, fins i tot els principis de l'amistat poden ser posats en dubte. Els éssers pretesament civilitzats acaben convertint-se en una veritable comunió de salvatges que posen en crisi tota manifestació dels principis bàsics d'allò humà.
Scorsese tampoc no abandona un dels temes bàsics que han travessat la seva carrera: la qüestió de Judes. La figura del traïdor que pot arribar a convertir-se en heroi d'una comunitat marca un camí que va de Taxi Driver a Un dels nostres, i que troba a El lobo de Wall Street una nova postura possible. Judes altera el principi moral bàsic de la confiança en l'altre per augmentar el seu rèdit personal. Judes, però, és un heroi tràgic condemnat a la destrucció. Jordan Belfort pot reencarnar la figura de Judes, però la seva societat pot convertir-lo en un nou heroi, probablement perquè allò que impera al seu entorn no és la moral sinó l'admiració a qui posa en pràctica la política del guany fàcil, del benefici immediat a costa de tot el que l'envolta.