25 anys sense dalí
montse frisach
Dalí se supera a ell mateix
Un quart de segle després de la mort de l'artista, l'obra daliniana és més reconeguda que mai, superats els prejudicis polítics i estètics contra el personatge
Un quart de segle sense Salvador Dalí. El dia 23 es compliran 25 anys de la mort del pintor empordanès a Figueres, un esdeveniment que en aquell moment va copar les portades dels mitjans de comunicació d'arreu del món. Però sobretot al nostre país, la desaparició de l'artista havia anat precedida d'una llarga agonia, massa retransmesa, massa patètica. El pintor havia passat en pocs anys de ser el dandi enèrgic, el creador virtuós, sempre a punt de ser protagonista de tantes altres portades al llarg de dècades, a un ancià degradat, prostrat al llit, envoltat de personatges sota sospita. Aquest va ser el pitjor final possible per al que havia estat un dels grans artistes del segle XX.
El trist final de Dalí no es va cloure amb el seu enterrament al seu Teatre-Museu. Les polèmiques no van cessar durant anys. Primer, el testament i el repartiment del llegat que passava a ser propietat de l'Estat espanyol. Després, la llarga batalla judicial pels drets d'autor. Entremig, el debat artístic sobre l'obra daliniana semblava quedar al marge. Quina havia estat la veritable contribució de Dalí a l'art del segle XX va ser un tema massa poc tractat al llarg de la dècada dels 90.
Quan les polèmiques es van esvair, però, el centenari de l'artista l'any 2004 va marginar els aspectes extraartístics de Dalí. Exposicions com Dalí, cultura de masses, comissariada per Fèlix Fanés, o l'antològica al Palazzo Grassi de Venècia van descobrir aspectes inèdits de l'artista que obrien el ventall a nivell de la història de l'art i el situaven no només com el més gran dels artistes surrealistes, sinó també com a pioner de moltes altres coses, des de la performance al pop-art. La publicació de les obres completes de Dalí, impulsada per la fundació de l'artista, malgrat no ser tan mediàtica com les exposicions, va fer, per fi, justícia al Dalí escriptor, un aspecte que no es pot deslligar de la seva obra visual. D'altra banda, la darrera exposició de l'artista al Centre Pompidou de París i al Museu Reina Sofia de Madrid del 2013 ha trencat tots els rècords de visitants. El públic mai ha donat l'esquena a l'obra visual, virtuosa i inquietant a la vegada, d'un artista en la qual es pot reconèixer fàcilment.
Silenci i ambigüitat
Mentrestant, en vida de Dalí, una part de la crítica s'havia mantingut, en part silenciosa, en part ambigua, respecte a l'obra daliniana. Rafael Santos Torroella va ser el pioner pel que fa als estudis dalinians i gran especialista de l'obra presurrealista del pintor. També havien analitzat l'obra daliniana amb bona fe amics del pintor, com ara l'escriptor Luis Romero, però faltaven grans estudis acadèmics sobre l'artista. Ricard Mas Peinado, que va ser ajudant d'investigació de Santos Torroella i que és un dels grans experts de Dalí, recorda que abans d'estudiar l'artista, per a molts de la seva generació, “Dalí era un pallasso, un fatxa i un pesseter”. “Va ser el professor Fèlix Fanés durant el doctorat qui em va fer entendre que Dalí era un personatge tan ric com complex”, recorda. “A mitjan dels 90, aquí els estudis acadèmics sobre Dalí eren escassos. I la percepció popular encara recordava l'escàndol de les signatures en blanc, i unes imatges del No-do que no ajudaven gaire. Aquí vam haver d'esperar fins al centenari de l'artista per veure com apareixien els 104 títols dedicats a Dalí”, afegeix.
Un quart de segle després, doncs, la percepció crítica de Dalí ha canviat. Amb la perspectiva del temps, Dalí ja no ens sembla ni tan pallasso, ni tan superficial. I amb la perspectiva, és més fàcil situar-lo en la complexitat dels moviments moderns del segle XX, un cop se l'ha estudiat amb més rigor i sense prejudicis. “Ja llunyans els prejudicis polítics i morals, Dalí és avui respectat, admirat i estudiat. Per bé que penso que ens falta encara una biografia definitiva”, diu Mas.
La crítica d'art d'El Punt Avui i comissària de diverses exposicions sobre Dalí, Pilar Parcerisas, té molt clara l'evolució dels estudis dalinians a partir de la seva mort: “Dalí era un autor poc estudiat rigorosament, i només se'n valoraven les excentricitats que li donaven popularitat. D'ençà de la seva mort, han augmentat els estudis científics sobre la seva obra més enllà del període surrealista, s'han recuperat moltes obres que estaven ocultes en col·leccions privades i s'ha fomentat l'estudi de la relació de Dalí amb la cultura de masses, la publicitat i el cinema, s'ha valorat la seva faceta d'escriptor en prosa i poesia, clau per entendre el seu treball més enllà de La vida secreta i la seva obra ha passat de ser considerada per alguns llepada i pompier a ser precursora del pop i la performance dels 60.” Segons Parcerisas, el Centre d'Estudis Dalinians i la Fundació Gala-Salvador Dalí han contribuït “enormement” a aquest canvi de percepció.
El també crític d'art Daniel Giralt-Miracle, que va col·laborar amb Dalí en un llibre de dibuixos i que ha comissariat mostres sobre el pintor, destaca que el caràcter ambivalent de Dalí va contribuir a fer que fos rebutjat per bona part de la crítica. “Dalí és gran i Dalí és ambivalent”, diu. L'estada de Dalí als Estats Units va contribuir enormement, segons Giralt-Miracle, a l'aspecte publicitari del pintor. “És un aspecte que ha eclipsat la seva obra. També va fer molt de mal la manera com es va produir el seu final, que va ser molt trist”, afegeix. En aquest sentit, comparat amb Dalí, “Miró sempre va ser un personatge molt més coherent i seriós que Dalí, cosa que feia que crítics com Cirlot o Cirici Pellicer no el tinguessin en compte. Dalí era tan contradictori... En canvi, no oblidem que Tàpies entra als Estats Units gràcies a una carta de recomanació de Dalí. És a la nostra generació a qui ha tocat destriar el gra de la palla en l'obra de Dalí”, diu.
El traficant d'idees i comissari de l'Any Dalí, Vicenç Altaió, veu l'artista com un creador marcat per “dues revoltes contra l'art burgès, el feixisme i el bolxevisme”. Després de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, Dalí va continuar la seva particular revolta però “pactant amb l'anticomunisme”. “En la cultura política americana, Dalí és vist com un heroi, però estranyament a Espanya, com que la majoria d'intel·lectuals eren comunistes, és mal vist. L'ortodòxia l'estigmatitzava perquè el veien estèticament manierista i políticament feixista. Fins a la postmodernitat, no es recupera Dalí”, assegura Altaió. L'autor recorda, en canvi, com J.V. Foix “ens feia llegir Dalí” i defineix La vida secreta com “un dels llibres més bons que s'han escrit mai”.
El director del Museu Reina Sofia, Manuel Borja-Villel, reconeix el canvi de tendència en la percepció crítica de Dalí. “Aquí mai s'havia discutit el seu paper dins del surrealisme, però durant molt de temps va ser una figura antipàtica tant per a crítics com per a artistes”, assegura. El fet que Dalí “coquetegés, encara que fos amb ironia, amb el règim franquista provocava rebuig per part, sobretot, dels artistes de l'informalisme com ara Tàpies i Saura, que lluitaven contra la dictadura”. Aquesta generació d'artistes tenien “una visió romàntica de l'art”, allunyada de la juguesca irònica de Dalí respecte al mercat. “Ha calgut que passés el temps perquè l'obra surés per sobre del personatge, que s'havia menjat l'obra. Avui ja tenim la suficient distància per situar Salvador Dalí en el lloc que li correspon”, assegura Borja-Villel, que ha viscut de primera mà l'èxit de públic de l'exposició de Dalí al Reina Sofia.
Arnau Puig, membre de Dau al Set i testimoni de l'evolució de la percepció crítica sobre Dalí, defineix el pintor com “l'espill clavat del segle XX”, en el sentit que Dalí conté en ell mateix totes les virtuts i defectes del segle passat.