biografia
eVA vÀZQUEZ
Sharpe abans de l'humor
Revisant la documentació del llegat, la marmessora de l'escriptor, Montserrat Verdaguer, descobreix que rere de la pipa, els tirants i els sabatots hi ha un autor per descobrir
Tom Sharpe sostenia que la difusió de les primeres imatges dels camps de concentració nazis l'havia immunitzat contra la influència del seu pare, simpatitzant de Hitler i membre actiu d'organitzacions feixistes i antisemites angleses com The Link i The North League, però és indubtable que no va prevenir-lo contra el seu record, una barreja de pietat i respecte que el perseguiria tota la vida. L'escriptor era el fruit tardà i inesperat del segon matrimoni del reverend George Coverdale Sharpe (1873-1944), un pastor unitarista que havia servit a Yorkshire i Durham abans de ser destinat a Sud-àfrica quan acabava d'enviudar de la primera dona, que li havia donat un fill i havia mort de febres puerperals en el segon part. A Johannesburg, amb 38 anys, coneixeria la seva segona dona, Grace Edgerton Brown (1887-1976), filla d'un pròsper empresari de la construcció que s'havia enriquit aixecant camps de concentració durant la guerra dels bòers, amb la qual s'incorporaria a la seva nova destinació a Vancouver, el Canadà, en vigílies de la I Guerra Mundial. Quan Tom Sharpe va néixer, el pare ja tenia 56 anys, i la mare, amb 41, confessaria que havia intentat desesperadament fer-se'l perdre saltant a corda durant tot l'embaràs. La primera lliçó que va rebre del seu progenitor va ser que només s'havien de llegir els clàssics, i com a demostració li va regalar el tractat de la guerra de Carl von Clausewitz i una pistola; la segona era que quan un flirteja amb ideòlegs feixistes com Oswald Mosley o William Joyce i a casa fa onejar de costat la bandera britànica i l'esvàstica, es veu forçat a canviar sovint de domicili, especialment si el teu país acaba d'entrar en guerra contra Hitler. Sharpe es referia sovint a aquesta existència ambulatòria, i als llargs silencis del pare, lector de Nietzsche i Dostoievski, orador brillant i “més pobre que una rata d'església”, de qui heretaria l'admiració germànica des de l'adolescència. De fet, als 16 anys el futur escriptor dominava prou l'alemany per atrevir-se a traduir Goethe, i sota l'uniforme de l'internat on va poder ingressar gràcies a una adinerada tia sud-africana, lluiria amb orgull, imprès a la sivella del cinturó, el lema prussià Gott mit uns (Déu és amb nosaltres). Un amic de joventut, R.W. Johnson, explicava que de gran encara li agradava escoltar marxes militars del Tercer Reich, que corejava amb veu imponent i marcant el pas amunt i avall de l'habitació davant l'estupor del seu convidat. El reverend Sharpe és certament una influència controvertida i ben excèntrica a l'humor càustic que caracteritzaria el fill, i un dels temes més espinosos amb què haurà de bregar la metgessa Montserrat Verdaguer, marmessora de l'escriptor, per afrontar la seva biografia.
El pas pels Royal Marines, acabada la Segona Guerra Mundial i obtinguda la llicenciatura en història a Cambridge, serviria a Sharpe per fugir de l'ombra paterna, devaluada amb el descobriment de Bergen-Belsen, però també per apropiar-se un valuós repertori de renecs i improperis amb la inestimable col·laboració dels reclutes escocesos i les prostitutes que rondaven pel regiment. Amb aquest bagatge s'embarcaria el 1951 cap a Sud-àfrica, escapant, diria més tard, de l'ambient opressiu de l'Anglaterra de postguerra. Però el record d'aquell paradís colonial que havia conegut en un viatge amb la mare quan tenia sis anys ja no tenia res a veure amb la duríssima segregació racial que començava a implantar el Partit Nacional afrikaner. Sharpe va tenir ocasió de comprovar-ne els efectes mentre treballava d'assistent social per al Non-European Affairs Department: la seva feina consistia a recórrer els hospitals per buidar-los de negres infectats de tuberculosi i tornar-los a les seves barraques de Soweto. “Repartia moribunds a domicili”, diria amb dolorós sarcasme. Pel jove funcionari, que havia entès aviat que les vacunes es reservaven en exclusiva als blancs, aquella no era sinó una tàctica subtil d'extermini. Les amistats que faria a Sud-àfrica els deu anys següents, fins que va ser expulsat del país el 1961, el carregarien de raó contra un sistema cada cop més repressiu i sanguinari.
Els cinc dietaris sud-africans datats entre 1959 i 1961 que ha pogut consultar Montserrat Verdaguer d'entre la documentació del llegat revelen un Sharpe profundament implicat en la causa dels moviments opositors al règim. En aquest procés de conscienciació, paral·lel a un afany creixent per psicoanalitzar-se (“jo no valc res”, escriu en un d'aquests fragments), va ser determinant la decisió d'obrir el 1957 un estudi de fotografia a través del qual, a més de guanyar-se el pa retratant bodes i batejos amb el seu ajudant, James H. McClure, posteriorment autor d'èxit de novel·les de misteri, divulgaria la imatge menys amable del país i s'acostaria a alguns dels principals dirigents de l'ANC, com Albert Lutuli, a qui acompanyaria en més d'un míting de Nelson Mandela, però també Alan Paton, fundador del Partit Liberal Sud-africà, el periodista zulu Jordan Khush Ngubane, i sobretot el matrimoni d'advocats del Congrés de Demòcrates, la branca opositora dels blancs, Rowley Israel i Jacqueline Arenstein, de la qual Verdaguer ha descobert que va estar profundament enamorat. Llavors ja s'havia separat de la seva primera dona, Christine Vasseur, una francesa de bona família coneguda amb el diminutiu de Criquette que el martiritzava amb les seves infidelitats i perversions sexuals i que probablement li proporcionaria el model dels devoradors personatges femenins de les futures novel·les. La relació amb Jackie Arenstein, en canvi, va arribar a ser tan estreta, que Ronnie Kasrils, membre de l'ala armada de l'ANC, explica en les seves memòries que va aprofitar l'embadaliment amb què una tarda estava llegint a la seva enamorada una obra de teatre que acabava d'escriure per demanar-li el cotxe i fer-lo servir per transportar-hi explosius, després que la massacre de Sharpeville de 1960 hagués radicalitzat els activistes antiapartheid.
Sharpe afirmaria sempre aquesta seva inconsciència, com si hagués fet de mer testimoni d'un conflicte que no el concernís, però els papers personals desmenteixen aquesta versió. Al contrari, són plens d'anotacions impensables en algú que no hagués estat activament compromès. L'ordre d'expulsió del país el desembre de 1961 bastaria per confirmar-ho. La gota que va fer vessar el got va ser la representació a Londres d'una obra teatral, The South African, recuperada ara entre els papers del llegat. Però el cas és que sis mesos abans, el juliol de 1961, la policia ja havia irromput al seu apartament per requisar-li els negatius d'unes comprometedores fotografies del camp de detenció de Stofberg, a Vereeniging, on van estar confinats bona part dels líders panafricanistes, i que pocs dies després de l'escorcoll havia estat destituït de la seva feina de professor a l'institut tècnic de Pietermaritzburg. Quan finalment es va executar l'ordre de deportació, previ pas per la presó per haver-se negat a acatar-la voluntàriament, un Sharpe desafiant declararia a un diari afí al Congrés Nacional Africà: “Sud-àfrica, on la discriminació racial i l'explotació econòmica van de bracet amb la repressió més salvatge dels drets humans, ha de ser exposada al món sencer.” I a punt d'embarcar-se al vaixell que l'allunyaria per sempre del país, encara va afegir: “Estic orgullós de la meva pertinença al COD i de la seva honorable posició dins de l'Aliança del Congrés. Tinc un estat d'ànim excel·lent. No hi ha dubte que les coses han canviat, així que tornaré tan aviat com pugui. Els millors desitjos a tots els lluitadors per la llibertat.”