La independència de la imaginació
Sovint recordava que el contingut dels seus escrits és molt superior que el dels seus quadres. “Sóc més bon escriptor que pintor –assegurava– i arribarà un dia en què això serà acceptat.” Exagerava? Parlem de Dalí. Fa un grapat d'anys no hauríem dubtat a dir que sí, però avui ja no sembla tan clar. I el cert és que per cada generació que puja Dalí guanya una nova fornada d'adeptes que ja no s'interessen tant per la seva pintura però sí, en canvi, per aspectes com la seva personalitat (histriònicament divertida), la seva sagacitat publicitària o l'intel·lecte líric imprès en tots els seus escrits. La singularitat del seu pensament, curull d'idees punyents i plenament vigents, és un dels estímuls més refrescants de la literatura contemporània universal.
Poder defensar totes les opinions alhora és una de les fites de la intel·ligència daliniana. Pervers polimorf, geni polifacètic, contradictori i juganer en tot. Dalí no deixa ningú indiferent. El mateix passa en endinsar-se a les més de 8.000 pàgines que conformen la seva obra escrita, tan atramuntanada i delirant com la ment d'on sorgeix. A voltes complexa, a voltes provocativa, a voltes hilarant, però sempre estètica, nutritiva i sorprenent. Un univers, hiperrealista i fantàstic alhora. Dalí capta les veritats més profundes a través dels seus bigotis, que, com als insectes, li serveixen d'antenes.
A més de pintar i anar al calabós acusat de cremar banderes espanyoles o incitar la rebel·lió, amb 15 anys Dalí feia classes extraescolars de filosofia i fundava una revista; escrivia el seu diari personal amb una insòlita potència intel·lectual i poètica. Escrivia també la que hauria estat la seva primera novel·la si no s'hagués truncat per la mort de sa mare. Pocs anys després Federico García Lorca no s'equivocava quan proclamava que Dalí estava destinat al compliment d'una missió literària. Paul Éluard afirmaria que els seus poemes són “pures cristal·litzacions de tendresa o simplicitat, de passió i rebel·lia” i que “Dalí no només constitueix amb escreix la més alta manifestació surrealista; és també un dels més considerables poetes dels nostres temps, un descendent de Baudelaire”. Al nostre país, Josep Pla també valorà la seva obra escrita dient que és una obra “saturada d'una imaginació desbordant, sovint divertidíssima”. “Un Magma palpitant de vida” i “una mostra d'una llibertat mental extraordinària”. Del seu cèlebre bigoti en dirà que és “un objecte que es penja i despenja a voluntat”. Assegura que Dalí “voldria amenitzar el món, trencar la crosta de grisor, de mediocritat, que l'envolta, convertir la gent en éssers irreductibles, insolubles, impossibles d'intercanviar”.
Dalí és la ironia més fina i l'estirabot més grotesc. L'autoanàlisi extrem. El seny i la rauxa perfectament harmonitzats a través de la seva invenció més cèlebre: el mètode paranoicocrític. Que consisteix a veure la realitat deformada pels propis desitjos, veure el que es vol i on es vol i compartir amb els altres aquesta visió, convèncer-los fins que ja ningú dubti de la nova realitat creada. Per Dalí la realitat és tal com nosaltres la veiem. Vol canalitzar les pulsions a través de la raó perquè siguin font de creació artística. Així, a la porta del seu dormitori s'hi llegia: “poeta treballant”.
Dalí és un revolucionari disfressat de burgès, un intel·ligentíssim i total subversor de la realitat. Conduït per una moral nodrida dels seus propis aforismes: “No tinguis por de la perfecció, mai hi arribaràs!” o “La intel·ligència sense ambició és un ocell sense ales”. Començava l'autobiografia de La vida secreta de Salvador Dalí (1942) amb aquesta flamant sentència: “A sis anys volia ser cuinera, a set anys volia ser napoleó, i la meva ambició
ha anat augmentant des d'aleshores sense parar.” Conscient que “tota rosa neix en una presó”, Salvador Dalí és també un treballador implacable i atent, que sap que la bellesa es troba en la mirada creadora. I davant el famós “ser o no ser” shakespearià, cridarà: “veure o no veure, aquesta és la qüestió!”
Com Ramon Llull, està convençut que podem canviar la realitat exterior a través del nostre pensament. “Avui, ser català –diu– vol dir ser la persona més afortunada de cara al futur. És com un d'aquells perseguits de Judea que en dos mil anys han conquerit el món. Un ase català porta en els seus cromosomes el geni del poder paranoic i conqueridor. Les més belles i les més profundes revolucions culturals es fan sense barricades, amb la violència insurreccional animant tan sols l'esperit. Allà on passa la revolució cultural hi creix el fantàstic.” Exiliat del feixisme, mentre prepara la reconquesta de Portlligat, llançarà la seva ofensiva amb el manifest de la Declaració de la independència de la imaginació i els drets de l'home a la seva bogeria (1939). Amèrica no s'hi podrà resistir i caurà, bojament enamorada, als seus peus. Però 8 anys després, i gràcies a les seves antenes especials, s'adonarà de la santíssima i generalíssima veritat que “la sang és més dolça que la mel” i per fi tornarà, reinventat, foll d'amor i més viu que la majoria, a casa seva. L'únic lloc que estimava, on podia viure i crear.
