“Tornar a clavar el pal quan la sorra es mou és més difícil”
Ventura Pons estrena avui la seva 25a pel·lícula i, per tercera vegada, ens presenta un documental. Només personatges excepcionals l'empenyen a utilitzar aquest gènere cinematogràfic: Ocaña, el Gato Pérez i ara el museòleg Ignasi Millet. “Ignasi M.B., no parent del del Palau de la Música”, precisa l'afectat.
Per això el títol es queda només amb la M?
V.P.: No és per això, hi ha moltes pel·lícules amb el nom i la inicial del cognom.
I.M.: Jo al principi vaig trobar que era còmode: si deixes la M crees una intriga, i fas que vingui més gent a veure la pel·lícula.
V.P.: Pots pensar que ve de malvat.
I.M.: De malèvol... o de maricón [riuen].
V.P.: No sé per què el vaig posar.
I.M.: Home, Millet no és que sigui una cosa molt atractiva...
V.P.: Però és un fenomen d'aquí, la gent de fora no sap qui és. El títol és molt important en una pel·lícula, però aquesta no funciona pel títol, sinó pel que s'explica i per com s'explica. És la història d'algú que té nassos i no té por, i a sobre t'explica les mil desgràcies que li passen amb molta conya. T'ensenya com sobreposar-se, i t'acaba dient que la gent viu amb moltes ports, però que hi ha moltes maners d'evitar-les. Té un missatge absolutament positiu.
Què el decideix a fer un tercer documental després de 47 anys de carrera i 24 pel·lícules?
V.P.: En un moment donat se m'acut, i penso que val molt la pena. Tota pel·lícula comença per explicar una bona història, sigui de ficció o documental. Feia 28 anys que coneixia l'Ignasi i no m'havia adonat que amb ell hi havia una pel·lícula.
I per què accepta, Ignasi?
I.M.: Primer de tot perquè penso que tinc alguna cosa a dir, que vull que se sàpiga. La qüestió és: aquesta cosa que tinc a dir, pot servir a algú? Potser sí, potser la meva manera peculiar, singular, de ser està amagada en diferents facetes de molta gent en la vida, per la por del què diran. I potser jo en la vida he agafat els camins més complicats per fer les coses, i això em fa ser atrevit. Si això ho planteges amb coses tradicionals, no serveix de res, però en el moment que parles de ser seropositiu, ser homosexual, ser pare homosexual amb una persona que va en cadira de rodes, amb una feina que se t'ha ensorrat... Hi ha tota una sèrie d'experiències, de drames, que tu has viscut, i explicat amb humor i en positiu, poden ajudar moltíssima gent. Quan els nens eren petits, anàvem d'excursió als estanys del Malniu, i havia de pujar els nens d'un amb un i després anava a buscar la Mercè, i anàvem pujant a poc a poc fins a dalt. Això no ho fas si realment no sents amor. La gent que està en un territori més planer i busca coses més planeres i no complicar-se més la vida, no tindrà totes aquestes experiències. Jo sempre ho he buscat, això, suposo que per això tinc el que tinc i sóc el que sóc.
La pel·lícula parla de crisi personal, econòmica, social... i de la necessitat i la il·lusió per superar-les...
V.P.: La força per fer-ho està en nosaltres mateixos.
I.M.: Cal sortir-se'n i tirar endavant, i reinventar-se. Tot i que és un moment complicat per reinventar-se. Si se t'ensorra la teva feina, i ja tens una certa edat, tornar a clavar el pal en un moment en què a més la sorra es mou és més difícil. I en això és en el que estem treballant.
V.P.: Jo no em vaig creure les vaques grasses, ni el discurs oficial, mai de la vida. Per això he pogut aguantar d'una altra manera. L'any passat, jo tenia dos guions per fer, un musical al qual ja he renunciat, i l'altre una cosa més petita que m'havien de confirmar un mínim de finançament, i encara estic esperant. Però mentrestant, m'he inventat aquesta pel·lícula, l'he passejada pel món, he escrit un altre guió... M'he tirat a la piscina, com en tantes altres coses en la vida
