Retrat d'un home amb humor i en crisi

Ventura Pons aporta amb el seu nou film un retrat d'Ignasi Millet, conservador i restaurador del patrimoni, homosexual que va mantenir una llarga relació amb una dona, amb la qual hi té dos fills, seropositiu encadenat a la medicació. Com en el cas d'Ocaña, un retrat intermitent, el primer film de Ventura Pons i en el qual hi vibra la Barcelona llibertària emergida després de la mort de Franco, i El gran Gato, amb la qual va retornar al documental fent bategar una Barcelona multicultural, Ignasi M. no només vol ser el retrat d'un personatge real, sinó que vol esbossar el d'una època, tan marcada per la crisi, que no només és econòmica, i a Catalunya per un desig independentista. En el cas d'aquest nou film, alguna cosa s'hi esbossa, però potser no amb la força dels dos anteriors, sobretot en el cas del protagonitzat per Ocaña. I potser això es deu al tarannà, fins i tot podria dir-se a la virtut, d'Ignasi M.: el seu humor per afrontar les més diverses contrarietats que fa que resultin simpàtics ell i el film, però que a vegades provoca un registre una mica anecdòtic en els monòlegs i algunes converses (amb pares, exdona, fills, amics) que estructuren el documental.

Ignasi Millet, doncs, és un conservador i restaurador i, per tant, sap què vol dir treballar amb un material sotmès al desgast del pas del temps i fins i tot ruïnós. Amb la crisi, i potser arran d'una mala gestió insinuada, s'ha arruïnat, però no renuncia a restaurar-se l'ànim cada dia. Això mentre que s'esforça a conservar el seu cos. Hi palpiten també antigues ferides, derivades de la relació problemàtica dels seus pares (interessantíssimes les converses amb cadascun) i d'alguns equívocs amb l'exdona i fills. No es diu tot i això està bé: ho podem imaginar per pensar també sobre nosaltres mateixos.