Sobre la teràpia Disney

El punt de partida d'Al encuentro de Mr. Banks és suggestiu. P.L. Travers, autora d'un llibre infantil publicat als anys trenta anomenat Mary Poppins, és cridada per Walt Disney perquè vol fer-ne una versió cinematogràfica. La múrria P.L. Travers no vol que l'edulcorament Disney alteri una història que va escriure des del sofriment, mentre que l'estudi vol fer-ho tot per dur a la pantalla un llibre que va trasbalsar la seva adolescència. Aquest punt de partida està marcat per l'existència d'un secret en la infantesa de l'escriptora que marca el distanciament amb què observa la vida i la seva possible relació amb les altres persones. La solució de Walt Disney –encarnat per Tom Hanks com si fos una caricatura– no és altra que aplicar la teràpia Disney del món perfecte, de la felicitat i de la il·lusió a la vida de P.J. Travers perquè s'adoni que l'obra que va crear pot acabar convertint-se en un musical de referència, amb pingüins que ballen i simpàtics escura-xemeneies.

L'operació resulta curiosa, ja que allò que interessa no és explorar el costat fosc de l'obra de P.J. Travers, sinó reafirmar els valors positius de la teràpia Disney, com si tot l'argument no fos altra cosa que la justificació que els bons sentiments de la companyia poden arribar a curar totes les ferides de la vida. El cineasta australià John Lee Hancock ho filma amb una solvència marcadament acadèmica, i Emma Thompson sembla ressuscitar el paper de malvada de certes pel·lícules infantils per fer d'escriptora amargada. Tot plegat té alguna cosa perversa, és com si a partir de la relació entre el profeta dels parcs temàtics i una escriptora que va veure com el seu pare moria quan tenia set anys, es volgués aixecar un monument cinematogràfic a la vigència que les teràpies Disney poden tenir en l'actualitat.