Escopir l'evidència a l'estómac

D uresa a escena sense filtre. Sota una pàtina còmica (unes vaques expliquen com s'han escapat de l'escorxador, proven d'arribar a la seva muntanya somniada i lamenten, en tornar a ser capturades, la seva sort). L'obra planteja una realitat ben tapada: el sacrifici del bestiar per a l'alimentació de la humanitat. El so d'entrada, ja evoca màquines que esbocinen els cossos de les vaques. També una punxada constant, mecànica, martelleja el cap de l'espectador (més pel que s'intueix què significa que per un volum excessiu). És un drama ben quotidià, però que tothom prefereix obviar. L'obra, més que qüestionar l'alimentació o mostrar la cruesa amb què s'executa el bestiar, el que busca és provocar una revolta (ni que sigui íntima) de l'espectador: si tres vaques poden torçar el fil de la història momentàniament, de què podria ser capaç tot un poble?

Taaroa Teatre repesca un fet real (unes vaques provoquen la sorpresa dels ciutadans que veuen unes vaques corrent en estampida, provant de salvar la pell) per fer una veritable dissecció de la hipocresia humana. Que és carnívor però prefereix no saber d'on surt aquell tall de carn que té al plat. També denuncia el llenguatge quan apunta que aquest assassinat programat de ramats sencers es defineix de sacrifici. Un element mecànic cobra un aire de ritual. Probablement, per això, la dramaturga Denise Duncan, que fa pocs dies presentava a la Nau Ivanow i posteriorment al Teatre de Ponent Está linda la mar, retorna lleument al seu referent catòlic i compara les vaques de l'escorxador amb el mateix Crist, pa i vi que purifica. En l'anterior peça, hi havia instants per a la reconciliació amb escenes amoroses, tendres, que traspuaven emoció. A Vaques sagrades, tot és fred com la llum d'un fluorescent, volgudament. Hi ha punts còmics, amb l'evocació a les vaques (pel posat dels actors i pels continus gestos de treure's les mosques de sobre) però hi ha un discurs molt contundent, que gela el somriure. I remata amb la barnilla de ferro que bloqueja el cervell: un vídeo pla, neutre, que fereix l'espectador i obre els ulls a la vegada.