Sòrdida lucidesa

H i ha una foto que sempre m'ha fascinat: la del primer número de la revista El Víbora. S'hi troben els impulsors de la publicació: els editors Josep Toutain i Josep Maria Berenguer, ja morts, i els dibuixants i guionistes Max, Gallardo, Mediavilla, Martí, Nazario... i també Alfredo Pons (1958-2002), mort prematurament i que si a Catalunya s'entengues bé el que és ser autor de culte, Pons en seria un de destacat.

El perquè? En primer lloc perquè forma part del genuí underground català que els anys setanta i vuitanta va fer una adaptació –com gairebé tot, una mica tardana– del còmic contracultural nascut a la costa oest americana als anys seixanta.

Pons pren la Barcelona dels anys vuitanta com a metàfora de la cultura urbana, en un període de canvi després de la dictadura que va fer que es considerés el sexe i la droga com una forma exultant d'alliberament. Però Pons, segueix el rastre de Lou Reed i pren el camí salvatge. Els seus personatges són fatxendes, drogoaddictes, prostitutes, personatges marginals, delinqüents i també algun idealista i/o ingenu que creu que per viure una vida intensa de debò cal situar-se sempre al caire de l'abisme.

Edicions La Cúpula publica unes interessants edicions recopilatòries dels autors de la primera fornada d'El Víbora. D'Alfredo Pons acaba de treure Alta tensión que recull diferents historietes en color i en blanc i negre que permeten recuperar aquest interessant moment d'un còmic menystingut per molts, però que lluny de la visió pornogràfica que se'n podria tenir no deixa de ser una crònica de realisme social. En algunes de les planes s'hi troba la col·laboració de Marta, autora molt lligada a Pons.