CRÍTICA
Imma Merino
Desplegant un joc de miralls
Roman Polanski ha explicat que, aprofitant el temps al Festival de Canes a l'edició del 2012 en què hi va presentar la còpia restaurada de la meravellosa i trista Tess, va llegir a la seva habitació d'hotel una peça teatral de l'escriptor nord-americà David Ives que li va fer arribar el seu agent, Jeff Berg, i que aporta una mena de variació dramatúrgica de La Venus de les pells, una novel·la de Leopold von Sacher-Masoch sobre la relació sadomasoquista (òbviament) que un home, Severin, li demana a una dona, Wanda von Dunajew, que accepta establir-la per amor: ella ha d'humiliar-lo fins ser-li infidel. David Yves posa en escena un director de teatre, que vol adaptar l'obra de Sacher-Masoch, i una actriu que, en el moment en què el primer està decebut per no haver trobat cap intèrpret plausible del personatge de Wanda, irromp amb energia a la sala d'audició amb el convenciment que ella està destinada al paper, cosa que vol demostrar-li assajant l'obra. El cineasta diu que va divertir-se molt llegint la peça d'Yves i que va pensar que hi havia un extraordinari personatge per a la seva dona, Emmanuelle Seigner, amb la qual no treballava al cinema des de Llunes de fel (1992), si bé l'havia dirigida al teatre en un muntatge de Hedda Gabler (2003).
Just un any després, el 2013, va retornar al Festival de Canes, on va guanyar la Palma d'Or amb El pianista, per tancar la secció oficial amb La Vénus à la fourrure, la seva primera pel·lícula en francès en molt de temps, des que va dirigir i protagonitzar Le locataire (El quimérico inquilino, 1976), un huis clos, com ho és també aquesta seva nova pel·lícula, si bé d'una manera més juganera i menys sinistra que aquella en què el mateix Polanski interpreta un conserge paranoic convençut que els veïns d'un edifici volen induir-lo al suïcidi. Els huis clos, els mons tancats i claustrofòbics, són, de fet, espais on el cineasta sembla trobar-s'hi estranyament a gust i inspirat: en aquest cas, canviant la sala d'audició original per un teatre que li ofereix moltes possibilitats, hi tanca dos únics personatges en un combat força suggestiu en què, a través del text que s'assaja, es confonen permanentment la realitat i l'imaginari, les persones i els personatges.
Curiosament, el director teatral de La Vénus à la fourrure és interpretat per un actor, el gran Mathieu Amalric, amb una certa semblança física amb un Polanski més jove, just de l'època en què va interpretar La locataire. A banda d'aquesta semblança, pot imaginar-se una certa projecció de Polanski en el personatge del director, que mantindrà amb l'actriu una lluita no exempta d'un cert sadomasoquisme que, com s'insinua, no es aliè a les relacions entre director i intèrprets en el mon del teatre (i per què no del cinema?). De fet, hi ha un moment en què l'actriu diu: “Nua a l'escena? Cap problema. Conec el sadomasoquisme, treballo al teatre.” En tot cas, Polanski aborda aquest sadomasoquisme teatral amb ironia, rient-ne, en un joc en què els dos actors també semblen disfrutar-hi. És així que tots plegats aporten un film de Polanski divertit, juganer, a estones prou brillant, potser no gaire transcendent (també podrà dir-se que no li fa cap falta) i en el qual es va desplegant un joc de miralls entre la vida i el teatre i unes variacions de les relacions de dominació i submissió.