D'ARA. I. D'AQUÍ
maria palau
Ni figuració, ni abstracció
Adrián Espinós és un jove pintor amb una proposta artística alliberada de prejudicis d'altres èpoques
Tot i la seva joventut, a Adrián Espinós (Alacant, 1985; viu a Sant Carles de la Ràpita) ja no se l'ha de considerar de cap de les maneres una promesa o un diamant en brut de la pintura actual. El seu treball ha fet una evolució tan ràpida que sembla fet ben bé per un artista de mitja carrera. La històrica saga de galeristes Maragall es va ensumar que el jove Espinós tenia talent i, després d'un parell de col·lectives de molt èxit comercial, li ha muntat la seva primera exposició individual a la Trama. Imprescindible per als amants de la bona pintura, sobretot els que encara creuen en la seva capacitat per suggerir i per sorprendre. Imprescindible per als que veuen en l'art un còmplice dels seus neguits, contradiccions i enigmes existencials.
La pintura d'Espinós, sòlid valor de l'escena barcelonina, ciutat on s'ha format, està impregnada de misteri que, en lloc d'atabalar-nos amb les típiques i tòpiques preguntes sense resposta, ens demana que li fem companyia. És l'únic que ens demana: que ens hi involucrem. Espinós pertany a una generació avançada de pintors que ja no perden el temps a decidir si els convé més fer abstracció o figuració per ser més o menys moderns. Durant bona part del segle XX, molts interessos, i no sempre pròpiament dels artistes i de l'art, han interferit en aquesta decisió. Estem al segle XXI i la pintura ja no té pràcticament cap focus a sobre i, per tant, es pot defensar amb molta més llibertat i independència. En el cas d'Espinós, el seu potencial d'energia creativa es desplega en els espais de transició de la figuració i de l'abstracció, uns marges confusos i evocadors sobre els quals erigeix un projecte artístic aliat amb qüestions filosòfiques que abracen el sentit i el sense sentit de l'univers.
Espinós pinta sobre i sota un suport de metacrilat tot establint diferents capes i jerarquies de pintura. L'obra, que l'artista aborda com si d'un organisme viu es tractés, tot respectant la seva ànima autònoma, se'ns presenta amb diferents pells i profunditats. Espinós juga amb els conceptes opac i transparent com a metàfora d'ordinari i d'extraordinari, de mort i de vida, de presència i d'absència, de tradició (la de la pintura i els seus límits) i contemporaneïtat (la nova dimensió tecnològica de la pantalla, omnipresent en la nostra quotidianitat). En una mateixa peça és capaç de juxtaposar el més simple amb el més complex, el concepte amb la matèria, una atmosfera agressiva amb una de serena, un moviment brusc amb una quietud paralitzant. Un joc i un xoc de contraris que afloren en unes obres molt incisives amb la nostra percepció esbiaixada i poc crítica de la realitat i de la virtualitat.