El gabinet del ciborg Antúnez

Exoesquelets, dreskeletons, robots i interfícies corporals són els companys inseparables de Marcel·lí Antúnez en les seves performances i actuacions teatrals. La majoria són artefactes que s'integren en el mateix cos del creador i interactuen amb ell. Veure totes aquestes andròmines hipertecnològiques plegades en un mateix espai és, si més no, impressionant, i això és el que ofereix l'Arts Santa Mònica de Barcelona en la primera exposició de caràcter retrospectiu que es pot veure a Catalunya del singular artista.

Marcel·lí Antúnez (Moià, 1959) és d'aquells creadors pertanyents a l'estirp d'artistes catalans marcats per la rauxa. La seva obra és mou sense fronteres definides entre el teatre, la performance, l'escultura, el videoart, la pintura i el dibuix. Tot forma part d'un mateix sistema. “La meva és una carrera transversal –reconeix Antúnez–. Sóc molt tafaner, però també sóc un paio de poble que s'emociona amb la seva terra.” I aquest és, segons l'artista, el tema de tota la seva obra: “Construir una utopia, intentar entendre la condició humana i d'estar més bé en un món que de vegades no és massa amable.”

Malgrat moure's sempre entre sistemes molt complexos i de gran sofisticació tecnològica, la gènesi del treball d'Antúnez és el dibuix, que actua com a esborrany i storyboard de totes les seves actuacions. De fet, com explica amb cert orgull, tot va començar quan va guanyar un premi de dibuix del seu poble quan tenia set anys. El dibuix té, doncs, un protagonisme destacat en l'exposició. Tan bon punt s'arriba a l'Arts Santa Mònica es pot veure com l'artista ha pintat la paret de l'escala del centre. Antúnez, que va ser fundador de La Fura dels Baus, ha creat una serp que s'estén de baix a dalt i explica de manera delirant el seu procés de treball que ell anomena “sistematúrgia”. “És una al·legoria de tot el que veurem després a l'exposició”, diu. L'artista acabarà el mural, en els pròxims quinze dies de l'exposició, davant dels visitants.

Antúnez, assumint el seu paper també de comissari, no dubta a qualificar la mostra de “l'exposició de l'any” i a convidar el públic de totes les condicions i edats a visitar la mostra. L'apartat dedicat als dispositius robòtics i a les instal·lacions interactives pot ser el més atractiu per al públic general, ja que el visitant pot donar vida literalment a les obres.

Un exemple d'aquesta interactivitat és l'Alfabet d'emocions, un tronc de fusta que respon sonorament, rient, plorant o gemegant, quan se'l toca o acaricia, i que el creador defineix de “pròtesi emotiva”. Els robots d'Antúnez es corresponen amb els espectacles del creador, com ara Afàsia, Pol i Hipermembrana. N'hi ha de totalment metàl·lics, però també de més antropomòrfics, com Matías, un cap clònic de l'artista que es mou i parla, de l'últim espectacle de l'artista, Pseudo. No hi falta tampoc Joan, l'home de carn, construït amb fragments de carn de porc, que a principis dels noranta va provocar una gran polèmica.

Mentre duri l'exposició, moltes de les performances de Marcel·lí Antúnez es tornaran a representar a l'Arts Santa Mònica en un complet programa d'activitats.