art. &co
pilar parcerisas
Un ‘solc' per a Espriu
Rematada a l'any del poeta
Barcelona és una ciutat que, malgrat tots els seus defectes i l'arrelada mentalitat noucentista en alguns aspectes conservadors de la vida, ha entès que sense modernitat no podia tirar endavant la seva ambició de ciutat universal. A vegades, ha abraçat la modernitat com a medicina, altres ha fet del disseny o la moda una bandera moderna i ara aposta per les noves tecnologies digitals sense que algunes qüestions estètiques de fons a l'entorn de la modernitat estiguin resoltes. Però, malgrat això, la ciutat va endavant i ens hem d'enorgullir que se segueixi apostant per la modernitat, com en l'escultura commemorativa que remata les celebracions de l'any Espriu, realitzada per l'artista Frederic Amat als jardinets que porten el nom del poeta i que ha titulat Solc.
L'empremta d'Espriu
La cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal ha estat un punt estèticament conflictiu. L'obelisc clavat al mig d'aquesta confluència i conegut com el llapis va albergar un monument a la República i després de la Guerra Civil un altre a la Victòria. Ara, l'obelisc, nu, més net de significats ideològics, ha estat el motiu que ha pres Frederic Amat per crear el Solc d'homenatge a Salvador Espriu. Una de les lliçons bàsiques de l'escultura moderna és el reconeixement del mateix valor del ple i del buit, i és a partir d'aquest joc tan senzill que Amat ha enfonsat al terra dels jardinets el volum en negatiu del tronc principal de l'obelisc del passeig de Gràcia a escala real. Ha evitat, així, ocupar en vertical més espai públic i ha creat una metàfora de l'empremta literària de l'escriptor en la història i la cultura catalanes. En aquesta fossa en forma d'obelisc en negatiu també hi podem veure la foscor que li va tocar viure al poeta durant el franquisme. Aquesta constant al·lusió a la mort que trobem en Espriu en frases com “La tristesa del món produeix la mort” o la crítica a la condició humana de l'Espanya de la dictadura a La pell de brau són presents en aquest monument que converteix el negatiu de l'obelisc en la metàfora d'un taüt de dimensions gairebé col·lectives.
Polèmiques
Barcelona, ciutat oberta al nou i al vell, com proclamava J.V. Foix, fa conviure aquest Solc amarat de modernitat i sentit plàstic i literari amb un relleu escultòric de Josep Clarà en homenatge a Pompeu Fabra. Llengua i literatura, noucentisme i modernitat, doncs. Davant uns jardinets on conviuen harmònicament opcions de gust tan oposades, sorprèn la vulgaritat i pobresa de l'article de Pilar Rahola a La Vanguardia qualificant d'abrevadero l'escultura de Frederic Amat a Espriu i enarborant l'ideal de bellesa del classicisme noucentista com l'única opció estètica possible avui en dia. No sabem de quina tomba estètica ressuscita la senyora Rahola, però sí que hi ha una màxima popular que preservà el decòrum noucentista i que deien sovint a casa meva: “Del que no hi entenguis, no en compris ni en venguis.” La civilitat ha de fer la resta.