Demanant a tot déu

La Lucía Caram, aquesta monja contemplativa nascuda a l'Argentina i adoptada a Manresa, que es declara catalanista i, sobretot, culer (quan en Messi fa un gol no es talla i diu al Twitter: “Ja deia jo que Déu era argentí!), es passa el dia demanant. Ho diu sense embuts cada cop que li posen un micròfon al davant: “Abans resava tot el dia i demanava a Déu. Ara demano a tot déu.” I és veritat que ho fa perquè la seva empresa, la lluita pels més desafavorits des de la Fundació Rosa Oriol, la tira endavant demanant a la gent, siguin diners siguin hores de voluntariat. Caram és incansable i gràcies al seu esforç ha aconseguit donar feina i sostre a persones que han estat expulsades del sistema. L'any passat va obrir una residència i diverses cases tutelades; ja abans havia engegat un projecte d'horts urbans on s'ha ensenyat l'ofici a gent que havia quedat sense feina, i ara ja dóna feina a un munt de persones que gràcies al treball s'han reincorporat al sistema.

Aquesta dona incansable ara ha escrit un llibre, el segon. Si en el primer, Mi claustro es el mundo, s'explicava una mica ella mateixa en un llibre vitalista, simpàtic i alliberador, ara a A Dios rogando explica els seus projectes i, sobretot, la seva visió de la vida. Aposta sempre per donar, per ajudar i explica que en servir els altres i estimar-los rau la felicitat. En el seu llibre, tal com fa cada dia des del Twitter, divulga els beneficis del treball en equip, del treball humanitzador, de la necessitat de “superar el cercle de l'ego” i de “teixir relacions vitals en els diferents àmbits de la vida”. És una dona que combrega al cent per cent amb les noves directrius del papa Francesc i explica la seva religiositat sense discutir la religiositat o la manca de religiositat dels altres. Amiga de la faràndula, el llibre de Caram és un cant a la vida.