Realitat documental construïda

Nazif, el protagonista de la història, és un drapaire gitano que viu a Bòsnia, però que té origen serbi. Va viure la guerra al seu país i sobreviu condemnat a una certa marginalitat. Un dia Nazif va veure com la seva esposa tenia un avortament natural i havia de ser operada. En no tenir la targeta sanitària, els hospitals volien fer-li pagar l'operació i Nazif va haver de lluitar per superar la situació i poder retrobar la seva dignitat. El director Danis Tanovic, nascut a Bòsnia, va construir la seva popularitat amb No man's land, una dura pel·lícula sobre la difícil reconciliació del seu país. El seu cinema parteix de premisses humanistes interessants, però moltes vegades no acaba de trobar la seva força formal.

En La mujer del chatarrero sorprèn per com proposa un to marcadament realista. Tanovic va llegir un cas real en la premsa i va proposar als protagonistes que l'interpretessin en la pantalla. Els no-actors van fer d'ells mateixos, en una ficció que va construir-se en els espais reals dels fets. L'element més sorprenent va ser com el director va intentar integrar l'atzar en la història que volia explicar, fent de les inclemències meteorològiques un dels elements claus de la poètica interna de la pel·lícula. Tot plegat sobre el paper té un interès com una pel·lícula oberta que des de la ficció juga amb les fronteres que poden apropar-la al documental. El problema vindria determinat pel fet que en la seva construcció aparentment oberta hi ha un excés de confiança en les coses tancades. Hi ha un clar desig d'establir una dramatúrgia forta en què el treball de guió pugui brillar amb força. Això converteix l'atzar moltes vegades en un simple fet decoratiu i el pretès realisme acaba essent la carcassa que justifica una obra de resolució un xic ortopèdica.