Tan a prop i tan lluny

Després d'un parell de cançons ja sentides, com Comets o I'm a pilot –que va fer vibrar a l'inici un públic que notava els tres quarts d'hora de retard–, i que a tall d'introducció van obrir una primera part més melancòlica, Simon Balthazar, el líder dels Fanfarlo, va dir que el concert seria un “pèl diferent”. I ho va ser, respecte a les dues visites anteriors a terres gironines de la banda londinenca; la primera a Banyoles, dins el marc del Clubbing In-Somni, i la segona l'octubre del 2012. Fanfarlo, amb nom de novel·la de Baudelaire, fa anys que s'ha tret l'etiqueta de “culte” per posar-se'n una de més renom, la dels més populars entre l'escena indie (les seves cançons s'han fet comercials tan bon punt han servit de banda sonora d'un anunci de Canon o de la sèrie Anatomía de Grey). La diferència es va notar, per una banda, per l'absència del baixista habitual, per un problema mèdic –el cantant va parlar d'una operació, però “ja estava bé”–, i, per l'altra, per l'ambient. “Ens permet provar coses noves”, hi va afegir Balthazar, més lacònic de l'habitual, en relació amb els canvis de formació musical. El local, la Sala Tourmix, pot semblar el lloc idoni per a una banda com Fanfarlo –com si fóssim en un club de Camdem–i a l'atmosfera hi contribueix una proximitat amb el públic que no hi era en el concert de l'Auditori de fa dos anys. Tot i la llunyania física, hi va haver més comunió, més sintonia entre qui actua dalt l'escenari –sempre un respecte– i qui escolta i ho disfruta. I és que les “coses noves” a les quals es referia Balthazar no eren precisament rock-and-roll tal com clamava algú del públic. S'equivocava de banda. Fanfarlo són melodies sofisticades, amb una instrumentació curosa, que inclou samplers, sintonitzadors i elements del folk com violins, i que evoca la new wave dels vuitanta, i aquesta sonoritat es perdia, es diluïa entre els xiulets, excessius. Una cosa és encoratjar la banda, fer-la partícip que es disfruta, i l'altra és que els sons del públic siguin un acompanyament antimusical constant. “Calm down [calmeu-vos]” va repetir el líder de la banda; això sí, amb ironia i correcció britànica. Venien a Girona per tercer cop per presentar el seu tercer disc, Let's go extinct (2014) i ho van fer amb Landlocked, we're the future –tot i que l'última cançó va ser l'himne que els ha fet famosos, The walls are coming down–. Sigui perquè havien d'agafar un vol molt d'hora a París, sigui perquè no es van trobar del tot còmodes, no van regalar ni un bis.