CRÍTICA
à.q
Més secrets de família
La idea d'utilitzar una reunió familiar per mostrar el desgast interior d'una família i treure els draps bruts que impedeixen una fluïda relació entre pares i fills és un tema recurrent.
A vegades, aquestes reunions serveixen per crear grans cops d'efecte dramàtic, tal com passava a Festen, de Thomas Vintenberg i, més recentment, a Agost, de John Wells. Altres cops, la crisi generacional posa en evidència que l'herència i el trànsit entre pares i fills és complicada, com per exemple a Tres dies amb la família, de la catalana Mar Coll.
¿Qué nos queda? de Hans Christian Schmid podria considerar-se com una extensió d'aquestes obres. El motiu de la reunió familiar són unes vacances d'estiu que acosten un pare divorciat i el seu fill amb els avis, una parella que fa molts anys que viuen junts, però que han començat a experimentar un cansament.Les pors, recels i angoixes esclataran el dia que l'àvia explica que ha decidit deixar de prendre la medicació que prenia per a les seves crisis psicològiques.
Amb un to molt diferent
Sobre el paper, ¿Qué nos queda? manté un to molt diferent que els seus precedents. No hi ha cops d'efecte dramàtics i la relació entre els personatges és calmada, com si darrere l'aparença de normalitat hi hagués alguna cosa fosca que marca l'existència, però no es vol acabar de revelar.
El mèrit de Hans-Christian Schmid radica especialment en la contenció, en l'exercici de depuració i de fredor extrema que mostra la seva obra. A diferència d'Agost, per exemple, no hi ha possibilitats de grans lluïments dramàtics, ni cap desig de fer esclatar el drama. Tot es manté dins d'un ordre que pot semblar excessivament distant, des de la nostra perspectiva, però que al final acaba definint perfectament quins són els prejudicis, fantasmes i crisis que s'amaguen en el cor d'una gent que han convertit la seva infelicitat en una forma de vida
