Aposta per la coherència

És l'hora de treballar, també, el públic. A Catalunya el teatre se sustenta, històricament, sobre dos grans pilars: el primer és l'afició a participar en representacions teatrals: molts assajos, complexitat en aconseguir escenografies mínimes amb el menor cost i temps de muntatge possible i, finalment, el goig d'estrenar per a un ampli col·lectiu d'amics uns muntatges d'un llarg repartiment, que garanteix una platea ben sorollosa i còmplice. L'altra pota són les ganes de crear peces noves, un cop s'ha foguejat la capacitat d'interpretació i de direcció en l'anterior camp de proves. Fins ara, el Departament de Cultura mirava de protegir les companyies emergents, ben febles, dotant-les d'aire per poder produir i estrenar. Amb molt poca capacitat de girar, les obres més ben aconseguides eren les que donaven veu i pujaven a l'aparador professional per consolidar-se en les principals cartelleres. Aquests són els dos camins que, fins ara, havia anat desenvolupant la Factoria d'Arts Escèniques de Banyoles, un exercici que es completa ara amb la darrera peça: l'exhibició. Per poder donar eines a la creació i a la formació, cal veure espectacles ben diferents, de llenguatges molt personals, que s'apartin de la convenció. En només tres anys, Banyoles ha completat el cicle. Avui, per exemple, programar Jo mai, d'Ivan Morales, no és una excentricitat dels gustos d'un programador, sinó un aliment imprescindible per a tota aquella gent que ha anat nodrint i fent viable aquesta Factoria d'Arts Escèniques. També des dels municipis de prop de 20.000 habitants es poden fer polítiques valentes, atractives per a un tipus de teatre amb què, probablement, es busca un tipus de públic més jove i inquiet al qual els formats convencionals li resulten llunyans. Banyoles és un exemple lloable perquè aquest cicle s'afegeix a les programacions consolidades de teatre i música.

En aquest nou cicle, que arrenca amb la prudència d'un espectacle cada tres setmanes, es representa avui mateix el Jo mai, d'Ivan Morales. Aquesta és una peça que s'ha anat modificant notablement, des dels assajos de l'Adriàntic, fins a estrenar-se al Festival Grec, passar pel Temporada Alta i, finalment, fer fins i tot una estada al Lliure de Gràcia, tot un privilegi per a una peça que, molt probablement dins de les temporades d''Alex Rigola, s'hagués quedat tancada al Radicals Lliure amb una explotació molt menor. A Jo mai hi ha una història molt descarnada, una interpretació dura, xisclada per moments, i amb rius de subtilitat de contrast, per altres. Es tracta de narrar la fragilitat dels joves des del heavy més contundent.

És només una mostra. El cicle va arrencar el mes passat amb Montaldo, també un muntatge estrenat al CCCB durant el Festival Grec. En aquest cas, la narració circulava paral·lela a una pista de Scalextric i amb uns projectors de diapositives com a reclam artesanal (amb un traç molt pròxim a Cuttlas). Ernesto Collado, però, acabaria evocant el ritual més ancestral i desarmant el públic amb la seva proposta desinhibidament sincera.A més de la funció, també es treballen les píndoles, instants de joc entre els espectadors i el creador per experimentar els camins de la dramatúrgia. Els creadors tenen, així, una complicitat amb els 150 alumnes de l'Aulta de Teatre (tot i que la proposta és oberta).

El 28 de març és el torn de Loscorderos, que signen Ultrainnocència, un muntatge estrenat al Terrassa Noves Tendències (TNT) del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa i que ha fet estada al Mercat de les Flors. Efectivament, la complicitat amb els altres centres de producció, còmplices en aquesta recerca de la nova escena, és un bon company de viatge. El cicle Formats Factoria es tancarà el 12 d'abril amb El poble entre copes, una adaptació de l'adaptació a l'escena dels versos de Miquel Martí i Pol que ja havien fet Essela, banyat amb un tast de vins. Perquè el teatre no està renyit amb l'olfacte i el gust: són transmissors d'una experiència que busca connectar amb el públic. De fet, a Factoria no es conformen a trobar el públic jove; també miren de despertar-lo en altres àmbits.Amb el vell i amb el nou. Catalunya, des d'aquesta temporada, arrenca una recerca decidida a ampliar el ventall d'espectadors per facilitar l'accés a la cultura a tot tipus d'espectadors amb propostes prou fermes.