Quan la ficció televisiva trenca els seus codis

Ja ha estat batejada com la sèrie del 2014. Des que el 14 de gener passat es va emetre el primer episodi no ha parat de generar elogis. La producció de la HBO, True Detective, ideada per Nic Pizzolato i dirigida per Cary Fukunaga –el director de Jane Eyre– proposa un nou camí en el model de sèrie televisiva de gran consum. Ja no es tracta d'elogiar una sèrie per als seus elaborats guions –El lado oeste de la casa blanca–, per la seva capacitat d'anar més enllà dels límits de la versemblança –Perdidos–, per la seva incorrecció –Breaking Bad– o per la manera com pot convertir-se en una grandiosa construcció novel·lesca –The Wire–. El nou repte passa per la seva potencialitat formal, per com és capaç de crear un manierisme formal que porta al límit els paràmetres que havien marcat la idea de posada en escena en determinades ficcions. El llarg i tens pla seqüència del policia infiltrat amb què es tanca el quart episodi de True Detective marca un abans i un després. La ficció televisiva no és només una qüestió d'habilitat de guió, sinó també una qüestió de posada en escena.

Què té True detective? La sèrie podria ser la clàssica buddy movie sobre una parella de policies interpretada per dos actors de la nova escena americana, Matthew McConaughey –que ha guanyat l'Oscar per la seva sorprenent caracterització de seropositiu a Dallas Buyers Club–, i Woody Harrelson. La investigació té com a punt de partida l'assassinat ritual d'una prostituta a Louisiana, segons els clàssics preceptes de l'American Gothic. True Detective prefigura l'existència d'un assassí en sèrie, uns quants rituals satànics i la presència d'un seguit de mons foscos que desemboquen en el blanqueig de drogues i en les xarxes de prostitució. El gir provocador de True Detective radica en què la pregunta de qui ha estat l'assassí, que funciona com el leitmotiv dramàtic de la història, no és central. La feina dels policies consisteix a buscar l'assassí, però com a Zodiac, de David Fincher, la recerca s'allarga durant molts anys. Allò que importa és la ruptura que envolta els dos personatges, la seva complexa relació i descobrir com el cas transforma les seves vides fins al punt que cap dels dos tornarà a ser el mateix. Des d'aquesta perspectiva, és molt interessant veure la construcció de la sèrie en tres etapes temporals. 1995 és l'any en què es produeix el primer assassinat que serveix perquè els policies Rust Cohle i Martin Hart es trobin. 2012 és l'any en què els dos policies estan situats davant les càmeres d'una brigada d'investigació que els interroga perquè expliquin les circumstàncies del seu vell treball. En el primer episodi sabem que els dos policies fa deu anys que no es parlen, fet que ens situa a l'any 2002 com el moment de la ruptura. Rust Cohle –Mc Conaughey– es presenta davant de les càmeres del 2012 amb un aspecte absolutament diferent que el que tenia disset anys enrere, sembla com si algun fet hagués transformat la seva existència. Martin Hart –Harrelson– continua mostrant-se més pragmàtic però tampoc pot amagar les ferides. En els primers moments de la sèrie sembla com si els dos personatges estiguessin definits per una clara oposició de contrastos. Rust Cohle és un personatge sobri, que ha deixat la beguda i les drogues, viu envoltat en un cert misticisme després de la mort de la seva filla de dos anys. Martin Hart és un ésser més planer, un pare de família que busca constantment relacions extramatrimonials i que actua sempre de forma impulsiva. Els dos personatges transformen la investigació en un descens cap a les portes de l'infern. Amb un ritme pausat, marcat per reflexions místiques i curioses revelacions, la sèrie ens mostra la caiguda moral i física dels dos personatges. La foscor i les tenebres els engoleixen.