Artero i els seus boxejadors

L'exboxador i mànager Àngel Artero i els seus púgils del número 28 del carrer Llibertat, al barri de Gràcia de Barcelona, van ser herois de l'edat daurada de la boxa catalana.

Les seves vides no se centren simplement en els seus triomfs esportius sinó també en la coneixença d'una part de la nostra història esportiva i política, perquè la boxa va esdevenir entre els anys vint i trenta del segle passat, un esdeveniment popular de primer ordre que patí la repressió franquista.

Barcelona era la ciutat d'Europa on es feien més combats de boxa. L'organització de vetllades espectaculars despertà gran interès. Aviat els espais habituals van quedar petits i es buscaven alternatives a l'aire lliure per encabir tot el públic. Avui dia encara no s'ha superat l'increïble nombre d'espectadors d'aquells temps.

Era tanta la popularitat que el 6 d'agost de 1930, el periodista Xavier Picanyol escrivia l'article L'estiu és per als campions d'Europa Flix i Gironès i per a llur company Ros, si fa no fa com l'hivern a la revista Imatges, amb un fotomuntatge molt representatiu de la victòria i la força d'aquests “tres mosqueters”, com se'ls va anomenar. Fent pinya, amb els punys alçats, Josep Gironès a l'esquerra, Carles Flix al mig i Francesc Ros a la dreta. Les fotografies de Pere Lluís Torrents acompanyaven aquest article amè i proper sobre la vida esportiva i quotidiana d'aquest púgils i del seu entrenador, l'Artero. És interessant destacar la descripció detallada que fa del gimnàs, de la complicitat que hi ha entre tots ells i dels estrictes entrenaments. “El Punching-ball de Gràcia és la cuadra de l'Artero. És una sala no massa espaiosa, amb un ring muntat a un racó de la mateixa. En una paret hi ha una quantitat extraordinària de fotografies, dibuixos i caricatures dels boxadors graciencs i dels que han lluitat amb ells. En Gironès hi és, almenys, de vint-i-cinc maneres diferents. Del sostre d'aquesta sala en pengen un sacs de sorra, unes pilotes de cuiro, uns quants aparells gimnàstics. És aquí on s'han fet aquests campions meravellosos.

“Vénen a les sis i s'hi estan fins a dos quarts de nou –explica l'Artero–. Aquí fem guants, salten la corda, piquen el sac de sorra, agafen velocitat en el punching, fem sueca. És l'entrenament de debò.”

Anys abans, l'Artero havia penjat els guants per dedicar-se als boxadors novells. Ben aviat va tenir resultats òptims. La seva escola va ser un veritable planter de campions: hi destacaren Francesc Ros, campió d'Europa en pes wèlter, i Carles Flix, campió d'Europa en pes gall. També Josep Gironès, campió d'Espanya i d'Europa en pes ploma, però un fatídic KO el va privar de ser campió del món en el combat contra l'americà Freddie Miller a la Monumental l'any 1935.

A l'Artero li agradava tenir-ho tot controlat, tant l'entrenament físic com les imatges de propaganda dels seus púgils. Els portava personalment als estudis fotogràfics més rellevants del moment, com va ser l'Estudi Carrera, a Conde de Asalto, 78 (actualment Nou de Rambla). Molt més tard, a la dècada de 1960, encara va freqüentar el conegut estudi fotogràfic Román, com ens ho confirmava el seu darrer púgil.

Ser conscient de la importància de la imatge va condicionar Artero i altres. El disseny gràfic, estimulat per la seva transcendència política durant la II República i la Guerra Civil, fou notablement creatiu a la nostra premsa gràfica. Al mateix temps, la incorporació de nous sistemes d'impressió i la'excel·lent qualitat de reproducció, va donar més protagonisme a la fotografia.

Aquestes tecnologies coincidien amb la consolidació del fotoperiodisme gràfic. Clars exemples en són les imatges dels pioners del fotoperiodisme modern: Josep Brangulí, Alejandro Merletti, Josep Maria Sagarra, Carlos Pérez de Rozas, Josep Gaspar, Ramon Claret, Pere Lluís Torrents, Josep Maria Badosa, Gabriel Casas i Agustí Centelles. Aquests reporters i els fotògrafs d'estudi, que tant admirava Artero, van crear amb les seves fotografies veritables herois icònics: diaris, revistes, anuncis, cromos infantils... la popularitat de la boxa i la imatge dels seus esportistes era absoluta. Això cercava Àngel Artero a través de la fotografia.

Contràriament al dinamisme de les fotografies de reportatge, les d'estudi que acompanyen aquest article són reflexives i reposades, d'un gran valor artístic i estètic. Relíquies d'un passat, empremta d'allò que van ser aquells boxadors o, fins i tot, del que els va succeir.

Un altre tret característic d'aquests retrats, vides negades a la memòria dels catalans, és la lectura introspectiva que genera a l'espectador en contemplar-los. Fotografies d'evident interès històric sovint oblidades i poc conegudes. Si ara som conscients d'aquell passat i de tot el que les fotografies van representar, aquests esportistes tornaran a adquirir un context viu, continuaran pervivint entre nosaltres.

Però la guerra civil ho va estroncar tot. El franquisme no només va reprimir intel·lectuals i polítics sinó que també va perseguir i castigar molts dels nostres esportistes que, fidels a la República i al govern de Catalunya, van patir la repressió dels nacionals: Josep Gironès, dit el Canari, va morir exiliat a Mèxic. Francesc Ros, el Tulipa, desapareix en un camp de concentració. Carles Flix el Bohemi mor afusellat el dos de març de 1939 al Camp de la Bota. El gran entrenador Àngel Artero va ser cruelment torturat –trencant-li els canells– i també represaliat, prohibint-li entrenar i clausurant el seu gimnàs gracienc.

Jaume de Sans, campió de Catalunya l'any 1963, que va ser l'últim púgil de l'enyorat Àngel Artero, ha estat un testimoni clau per posar llum a la trajectòria esportiva d'un dels millors mànagers europeus, mestre de mestres. Finalitzem l'article amb el text que Jaume de Sans va escriure per a Round Art Boxa (www.roundartboxa.com): “La cama dreta darrere l'esquerra, lleugerament flexionades, el cos girat a la dreta oferint només una espatlla, braç i puny esquerre al contrincant, mantenint el mentó enganxat a la clavícula, avançant el peu i el puny esquerre al mateix temps, em feia travessar tota aquella sala de ball convertida en gimnàs durant la setmana, desenes de vegades cada dia, abans de començar l'entrenament. Un dia l'Artero,  intuint la sensació de ridícul que sentia jo davant de tots els altres boxejadors, em va cridar a un racó de la sala i em digué: «Mira noi, aprendre la coordinació de moviments és una qüestió d'entrenament del sistema nerviós. Només quan les teves neurones hagin automatitzat una sèrie de moviments, estaràs preparat per aprendre a boxejar.» D'això ja fa més de cinquanta anys i encara ara, si llanço la mà esquerra, el meu peu esquerre avança mig pam.»