L'eterna maledicció de les vampires

Han passat uns quants anys i sembla com si el director Neil Jordan fos un espectre d'un altre temps i d'un altre cinema. Ara, resulta curiós que el seu retorn a un cert cinema comercial –de fet durant aquests anys no ha parat de rodar– el faci recuperant un dels temes que li van donar popularitat: els relats de vampirs. La paradoxa és que Byzantium arriba a les pantalles en un moment en què els vampirs han estat edulcorats per les pel·lícules d'adolescents i en què Jim Jarmusch, en la seva darrera producció, els dóna una pàtina més propera a les cultures del rock. Enmig d'aquesta situació, els vampirs de Jordan no són res més que una posada al dia dels personatges d'Entrevista con el vampiro. La pel·lícula té dues protagonistes condemnades per la seva condició de vampires i de dones en un món dominat pels homes. La doble marginació és la base d'una història en què les dones porten l'estigma d'un passat en què sorgeix la maledicció. Jordan construeix la seva història a partir de la relació que la mare i la filla protagonistes tenen amb un jove que viu a l'interior d'un hotel, mentre sorgeix el desig criminal. Un seguit de flashbacks ens porten al passat a partir d'una perpètua oscil·lació. És cert que Neil Jordan busca a Byzantium un procés de dignificació tant del seu cinema com del seu nom. El director roda la pel·lícula amb una certa inspiració visual. El treball de les dues actrius mortificades entre el present i el passat és notable. El film, però, resulta excessivament cançoner. Li falta emoció, una certa força interior que li permeti trencar l'ensopiment que acaba encomanant a l'espectador. Al final fa la sensació que estem davant d'una pel·lícula provinent d'un altre món.