Teatre Nu, una llegenda ben real

Imagineu-vos una companyia que decideix (per ara) provar nous llenguatges en cada espectacle: no acomodar-se en un model en què poder especialitzar-se. Situeu els actors en un escenari que treballen per a un públic familiar pensant en atrapar l'interès de la canalla però també fer picades d'ullet als pares o avis (adults, en definitiva). Sense una gramàtica comuna, el seu estil és l'eclecticisme a partir del treball d'actors amb altres elements (generalment molt comptats) i una música que li fa de coixí als instants que apareixen desproveïts de cap crossa. Així és el Teatre Nu, una companyia que tot just aquests dies arrenca un nou projecte el que, aparentment pot semblar el més convencional. Però que sent una obra dels actors de Nu esdevé una selva en què gosen endinsar-se (i no parlem del bosc de Sherwood, ara) per trobar una sortida coherent a la seva trajectòria artística. Els actors, que mantenen el to lúdic i un punt farsesc de Raspall necessiten més hores de vol per trobar més empatia amb els titelles, fer-se'ls seus i deixar que la naturalitat i les ganes de narrar una aventura superi la mateixa epopeia.

El Festival TOT (Titelles Objectes Teatres) coprodueix Torna Robin Hood, que s'ha de llegir amb el verb en imperatiu, com una reclamació i no com la cinta que envolta un nou capítol d'aventures d'aquell intrèpid heroi que gràcies a l'encert de la seva fletxa aconsegueix robar als rics per tornar els diners als pobres. Els protagonistes de la història (aquells pares que havien rigut que el seu fill cregués que un raspall de les golfes fos realment un gos) li demanen la seva presència perquè els ajudi a engaltar aquests moments de debilitat social a Europa.

Amb aquest punt de partida, engega el viatge dels personatges cap a Sherwood (ara sí) i el castell on està empresonat Robin Hood. Així, aniran desplegant una mena d'armari que es desdobla per totes bandes i permet la presència de titelles de tija (subjectats per a baixa o penjats per a dalt), d'ombres xineses i de finestres on apareixen els soferts personatges catalans. El final és incert perquè en cap moment no es veurà un Robin Hood valent de carn i ossos. Però ell mateix els convidarà a seguir fent-se forts davant dels reptes, com feia ell fins convertir-se en llegenda. Aquest és el clam dels de Nu aquest cop.

Pel camí deixen anar algunes perles que ajuden a traslladar Hood al segle XXI, perquè ell va defensar els indefensos en una època en què els pobres eren cada cop més pobres i els rics, cada cop més rics. Si Spiderman té la capacitat d'enfilar-se per les parets, sense necessitat d'enfadar-se, o Batman no té cap poder especial però amb els diners pot fer tot el que vol, Hood apel·la a la valentia. La mateixa dels de la PAH, del 15-M, del dret a decidir o del que clama contra la pujada del metro. És la valentia de la raó.