Fotografia per trencar un tabú

La Mati i la Loli són dues germanes del Prat (48 i 39 anys, respectivament) que, de ben petites, van patir abusos sexuals d'una persona del seu cercle més proper: el seu cunyat. Durant molts anys, van guardar en secret aquella experiència tan dolorosa, ni tan sols es van atrevir a compartir-la entre elles, per por, per vergonya, per tot i més. Quan es van decidir a confessar-se a la seva mare, no van rebre cap mena de suport, només retrets que van alimentar encara més el seu infern interior. La família sencera els va girar l'esquena i va fer costat al pederasta. Un temps després, el drama es va acarnissar amb la Mati: va descobrir que el seu fill José també havia estat víctima d'abusos sexuals per part d'un funcionari de la biblioteca del barri. Però aquest cop no es va quedar amb els braços plegats. El va portar a judici i va aconseguir que li caiguessin set anys de presó.

Les estadístiques són esfereïdores. Una de cada quatre nenes i un de cada set nens pateixen abusos sexuals abans de complir 17 anys. Això, a Occident. Gairebé sempre l'agressor és de l'entorn més íntim: un familiar, un professor, un amic d'un adult de la màxima confiança de l'infant... “Les estadístiques són números freds que mai no tenen rostre”, exclama la fotògrafa Lorena Ros (Barcelona, 1975), que ha dedicat vuit anys a gestar un projecte impregnat d'intel·ligència i sensibilitat per donar a conèixer una problemàtica “molt més comuna del que ens pensem i que no coneix fronteres socioeconòmiques ni culturals”. El projecte ha agafat ara forma de llibre, Unspoken (Blume), un centenar llarg de pàgines corprenedores que reuneixen retrats i testimonis reals d'homes i dones que van patir abusos sexuals en la infantesa.

Homes i dones amb una història duríssima per explicar, tot i que la societat no sempre està disposada a escoltar, un tabú terriblement persistent que Ros desafia amb un treball de fotografia documental ple d'humanitat i que defuig la morbositat amb què els mitjans de comunicació acostumen a tractar alguns dels casos més escabrosos.

Ros és una fotògrafa de llarg recorregut en temes d'abús de poder. Alguns dels seus projectes sobre immigració il·legal i tràfic de dones han rebut diversos reconeixements i premis, com ara el prestigiós World Press Photo. També n'ha recollit un munt pel seu treball sobre els abusos sexuals infantils, per al qual a més és reconeguda com una experta gairebé en solitari. “Per estrany que ens sembli, és una problemàtica que no s'ha tractat a fons. S'evita”, denuncia. Unspoken aporta llum enmig de tanta foscor. Els retrats van acompanyats de texts punyents, de fotografies d'àlbums familiars i d'imatges de llocs on van succeir els fets o d'espais i objectes que als supervivents els recorden l'horror que van patir. “No els he volgut reflectir ni com a herois ni com a víctimes, sinó justament en un estadi intermedi, que és on ells es troben”, emfasitza Ros, conscient del tot que li han confiat el més profund del seu ser. “No els he hagut de convèncer de res. Va ser una sorpresa descobrir que la majoria tenen moltes ganes i necessitat d'expressar-se.”

Ros va iniciar el seu projecte a Barcelona amb ajuda de la Fundació Vicki Bernadet, una institució entregada en cos i ànima a aquest col·lectiu d'afectats. Després va expandir la seva investigació en dos països més, els Estats Units i Mèxic. “Els patrons es repeteixen arreu”, assegura. Al llibre només es desvela una petita selecció del munt de casos que ha abordat al llarg d'aquests vuit anys de feina. El treball de Ros teixeix unes complicitats inèdites amb la societat que ignora aquesta realitat. Commovent-la però també revelant-li històries de superació personal increïbles. Com la de la Raquel, una barcelonina que va trobar en la dansa un bàlsam a la seva infinita tristesa. Actualment, ha creat una tècnica pròpia que serveix d'ajuda a altres persones que, com ella, no han permès que el trauma de la seva infantesa els derrotés la vida.