Fins sempre, comandant

Xavier Mayora no és un home qualsevol, és un tipus especial: alcalde llibertari de la Figuerosa –pedania de Tàrrega–, impulsor incansable del festival Figa Rock i activista compromès amb la terra i el territori. A tot això hi hauríem d'afegir la seva ànima de poeta –manllevant la cançó de Charles Trenet–, que ha transformat en la de cantautor. Precisament aquest diumenge, presenta el seu primer disc en solitari, el convincent Nu i a la terra, que s'inicia amb una pregària plena d'amor espiritual, però també físic: “Fem l'amor a la terra com si fos en el cel sentint la primavera que ens omple d'energia per seguir copulant.”

En el disc s'ha envoltat dels guitarristes Diego Paqué i Icar Toset, les percussions de Pol Sabata, els teclats de Marc Magrí, el baix de Josep M. Virgili, la bateria de Xisco Ayala i les veus de Margarita Arrocha i Laia Aldoma, enregistrat per Lluís Sanfeliu. Quan li pregunto d'on va sorgir la idea de Nu i a la terra, em diu que és com li agradaria ser enterrat: “Sense caixa ni roba i directament a la terra de la Figuerosa, perquè m'absorbeixi... Em va agradar la idea d'aprofitar-ho com a títol del disc, ja que és el primer que trec en solitari, i és una bona manera de presentar-me: nu i a la terra.” De fet, el dia de l'estrena al Teatre de Ca l'Eril va pujar a l'escenari despullat i es va vestir abans de començar a tocar. Sobre l'equilibri entre la lletra i la música, té clar que la lletra suporta el pes principal de les cançons, “personalment, sento més la necessitat de transmetre al públic que no pas la d'entretenir-lo. La música, per a mi, és senzillament l'embolcall o el vehicle per fer arribar un missatge, una experiència o un sentiment a l'espectador. No puc cantar «que bonica és la vida...» quan als patis dels col·legis d'aquest país hi ha nens que no saben què és esmorzar un bon entrepà, per exemple.”

Definint-se com “anartista”, un artista que canta a l'amor i a la llibertat des de diferents concepcions, el seu estil deriva cap al folk, però també el rock, la psicodèlia i la poesia, a la recerca personal de les seves arrels pageses i mediterrànies. En relació als referents, els dispara amb força: Doors, King Crimson, Lou Reed i Nick Cave... fins a Pau Riba, Sisa, Ovidi Montllor i Albert Pla, alguns dels quals van passar pel Figa Rock, un festival al marge de modes, amb “artistes autèntics, transgressors, especials, personals... artistes de veritat i, a sobre, de casa nostra”. Esperem que el recuperi perquè fa molta falta. No se'l perdin.