Fer vida de monjo

Sempre que li preguntaven pels seus mestres, Subirachs recordava els pocs mesos que va treballar al costat d'Enric Casanovas i, més secundàriament, el pas pel taller d'Enric Monjo. La memòria a vegades fa tries excel·lents. Amb Casanovas enllaçava amb la generació noucentista ofegada amb la guerra, però no pas amb un representant qualsevol, sinó diria que amb el més fi, aquell de qui no se sap ben bé si dóna a un bloc de pedra l'alè d'una forma o, a la inversa, infon a una figura l'aparença d'un bloc. Amb Monjo, en canvi, enaltia les fonts manuals de l'ofici, la seva duresa, el vigor físic i mental que exigia extreure alguna classe de vida d'un material inert i resistent. No hi ha cap escultor de la generació de Subirachs que hagués pogut esquivar aquesta naturalesa doble del seu treball: ser refinat com un demiürg i al mateix temps rude com un picapedrer. Subirachs, per descomptat, s'estimava més recordar el delicat Casanovas que no pas el malhumorat Monjo. Al gironí Francesc Torres Monsó, que va freqüentar el taller de Monjo a la mateixa època juvenil, també li feia angúnia evocar la gasiveria del vell mestre, però en canvi li reconeixia el mèrit d'haver-lo proveït d'una magnífica base per abordar amb eficiència i valor la força bruta, aquesta cosa essencialment proletària que implica l'art d'esculpir.

És innegable que es tracta dels mateixos fonaments que sustenten l'obra de Subirachs –fill, no ho oblidem, d'un obrer del Poblenou–, tota ella feta d'una lluita colossal amb la matèria a cops de maça, fins i tot amb aquest gust tan característic per deixar ben visibles les marques de cada cop, les estries, les esquerdes, les arestes escantonades. Són les mateixes traces que trobem a l'obra primerenca de Torres Monsó, o a la de Domènec Fita, que no pas casualment és també un dels nostres artistes que més s'han prodigat, com Subirachs, en la reconstrucció de la imatgeria religiosa de la postguerra.

No sé fins a quin punt una tal despesa energètica acaba predisposant al suplici, però el cas és que hi ha uns quants escultors que amb el temps adquireixen fins i tot la fesomia dels monjos. Aristides Maillol en seria un model més aviat caputxí; Subirachs tirava a cistercenc. De fet, per emular l'estricta observança de la regla, en temps de total descrèdit espiritual, va decidir recloure's en un temple. La majoria no li van perdonar mai l'atreviment, amb el qual semblava voler emular l'inimitable Gaudí (un altre sant baró amb físic de clausura), però mirem-ho així: al manobre bé que li deixem les claus de casa perquè hi faci reformes sense destorbs. Subirachs va tenir prou enteresa per sobreposar-se a la cridòria i continuar la seva feina, amb una paciència benedictina que és a l'arrel fonda de la seva obra. La resta és obstinació de noble picapedrer.