“Spielberg i Benigni no han viscut un genocidi”
Rithy Panh tenia 13 anys quan els khmers rojos van entrar a Phnom Penh i el van deportar amb tota la seva família a un terrorífic camp de treball. Va veure morir de gana i malalties els pares, els germans i molta altra gent. El 1979, va aconseguir escapar i es va establir a França, on va estudiar cinema. El genocidi dels khmers rojos de Cambodja s'ha convertit en el tema central del seu cinema, i amb el documental La imagen perdida, que avui s'estrena als nostres cinemes, reconstrueix la seva història personal durant aquells anys. Unes belles figuretes de fang i maquetes substitueixen les imatges perdudes. El film va estar nominat als darrers Oscars i es va endur un premi a Canes.
Ha estat un procés dolorós, explicar per primer cop la pèrdua de tanta gent estimada?
Sí, és dolorós, però al mateix temps aquesta història tràgica m'ha fet el que jo sóc avui, i ha fet que els altres s'hi interessin. Hi ha ganes de tirar endavant, de passar la pàgina, de mirar cap al futur, però per girar les pàgines, bé cal escriure-les, abans, cal explicar aquestes històries, no es poden girar les pàgines en blanc. Si jo sóc aquí ara és perquè altres m'han ajudat i protegit, no perquè sigui més fort o més intel·ligent que els altres. Per mi és normal tornar als morts la identitat, la dignitat, la humanitat; si no, els hauran deixat morir per res. Es diu que hi va haver 1.800.000 morts a Cambodja d'una població de set milions i mig. És moltíssim, però si no dius qui són, no serveix de res. El treball de la memòria és això: posar un nom a un rostre. Allà on el totalitarisme ha esborrat la identitat i la dignitat, el cinema les ha de reconstruir, retornar-les. És així com he arribat al cinema.
S'ha criticat que pel·lícules com ‘La llista de Schindler' o ‘La vida és bella' no mostren l'Holocaust amb tota la seva cruesa, el fan més digerible per al públic. Hi està d'acord?