Cinema Estrena

“Spielberg i Benigni no han viscut un genocidi”

Rithy Panh tenia 13 anys quan els khmers rojos van entrar a Phnom Penh i el van deportar amb tota la seva família a un terrorífic camp de treball. Va veure morir de gana i malalties els pares, els germans i molta altra gent. El 1979, va aconseguir escapar i es va establir a França, on va estudiar cinema. El genocidi dels khmers rojos de Cambodja s'ha convertit en el tema central del seu cinema, i amb el documental La imagen perdida, que avui s'estrena als nostres cinemes, reconstrueix la seva història personal durant aquells anys. Unes belles figuretes de fang i maquetes substitueixen les imatges perdudes. El film va estar nominat als darrers Oscars i es va endur un premi a Canes.

Ha estat un procés dolorós, explicar per primer cop la pèrdua de tanta gent estimada?

Sí, és dolorós, però al mateix temps aquesta història tràgica m'ha fet el que jo sóc avui, i ha fet que els altres s'hi interessin. Hi ha ganes de tirar endavant, de passar la pàgina, de mirar cap al futur, però per girar les pàgines, bé cal escriure-les, abans, cal explicar aquestes històries, no es poden girar les pàgines en blanc. Si jo sóc aquí ara és perquè altres m'han ajudat i protegit, no perquè sigui més fort o més intel·ligent que els altres. Per mi és normal tornar als morts la identitat, la dignitat, la humanitat; si no, els hauran deixat morir per res. Es diu que hi va haver 1.800.000 morts a Cambodja d'una població de set milions i mig. És moltíssim, però si no dius qui són, no serveix de res. El treball de la memòria és això: posar un nom a un rostre. Allà on el totalitarisme ha esborrat la identitat i la dignitat, el cinema les ha de reconstruir, retornar-les. És així com he arribat al cinema.

S'ha criticat que pel·lícules com ‘La llista de Schindler' o ‘La vida és bella' no mostren l'Holocaust amb tota la seva cruesa, el fan més digerible per al públic. Hi està d'acord?

El problema per mi és que no sóc capaç encara de fer una pel·lícula de ficció sobre un genocidi. No sé com dir a un actor com ha de fer veure que mor en una cambra de gas, d'interpretar un khmer roig colpejant el cap a la gent. Potser algun dia en sabré, però de moment no en sóc capaç, ni psicològicament ni artísticament. Potser algú com Spielberg o Roberto Benigni ho poden fer, perquè no han viscut el genocidi directament. De tota manera, jo no vaig pensar si feia un documental o una ficció, només vaig buscar la manera d'explicar la història, amb les figuretes de fang. Però alhora, és cert que La llista de Schindler té molts milions d'espectadors, i si serveix perquè els joves descobreixin l'Holocaust, i llegeixin Primo Levi o Semprún, està molt bé. Esperem-ho! Si només s'aprenen coses de l'Holocaust de La llista de Schindler és una llàstima.

Quina motivació inicial va ser més important, la necessitat personal d'explicar la seva història o la voluntat de compartir-la amb el món?

Un crim de genocidi no concerneix només els jueus, els cambodjans o els ruandesos, concerneix tota la humanitat. És estrany que quan hi ha una catàstrofe com un tsunami, la gent en parla més, llegeix i mira més la televisió, i fins i tot són més solidaris amb les víctimes, i això està molt bé. Però si parles d'un genocidi, la gent s'hi interessa menys, té por, perquè et concerneix moralment. Un tsunami o un gran huracà és una catàstrofe natural, no concerneix la teva moral. En canvi, un genocidi, és un acte perpetrat per humans. Primer de tot fins i tot costa admetre-ho. Quan Levi va publicar Si això és un home en va vendre 600 exemplars, ningú el volia llegir. El van començar a llegir anys més tard. Però afortunadament el va escriure.

La humanitat ha après res del segle XX, un segle de grans ideologies, de guerres i genocidis?
No s'ha de ser pessimista, tot i que a vegades em sento com si estigués al fons del mar, completament submergit. Cal intentar creure en l'home. El mal sempre ha existit, des que existeix l'home, i hi ha una lluita constant del bé contra el mal, però el bé és infinitament més feble i fràgil, però dóna sentit a la humanitat, a la civilització. Cal mantenir aquest combat contra el mal. Si no, no ens queda res. Per això jo prefereixo parlar de la banalitat del bé, i no de la banalitat del mar. Has de fer les petites coses que puguis fer pel bé, coses generoses pels altres. Si ho fas, et fa més bona persona, i provoca una reacció, com els àtoms. Si vas pel carrer i compres un entrepà i el dónes a algú que té gana, no es tracta d'una reacció natural, però has de pensar que gastant uns diners, aquesta persona podrà menjar com tu avui, i això la gent no ho fa naturalment. Cal aprendre a fer aquests gestos.
D'on va sorgir la idea de recrear la seva història amb figuretes de fang?

Va sorgir per atzar. Jo volia fer una pel·lícula sobre com es fabriquen les imatges totalitàries, vaig investigar els fotògrafs i càmeres que filmaven execucions dels khmers rojos... Però no en vam trobar ni una sola, només imatges propagandístiques. Quan els khmers rojos van arribar al poder, el 1975, em van deportar amb la família i no havia tornat mai més a casa meva. Per a un nen, la casa és el seu primer univers. Quan la vaig anar a veure, estava pràcticament destruïda. Vaig demanar als meus assistents que construïssin una maqueta perquè recordava molt bé com era tot, però va sortir desproporcionada. Aleshores els vaig dir de fabricar petits ninotets i fer la maqueta mantenint les proporcions. Quan vaig veure les figuretes, vaig pensar que era molt expressiu, molt poètic, i alhora molt bast. I vaig pensar que podia fer un film amb això, explicar la meva història amb aquestes figuretes de fang
Són ninotets de fangs sense moviment, però sembla que tinguin ànima. Com ho van fer?
Quan vaig veure com esculpia les figuretes l'escultor vaig pensar que tenien una mena de poesia molt pura, gairebé com la infantesa. Des del primer moment no vaig voler que es moguessin, com si jo mirés la meva història amb els que van sobreviure, però també amb tots els morts. És com si jo hagués mort també, i tornés a néixer, però amb tots els morts al meu interior. A més, hi ha esperits i ànimes per tot arreu, als arbres, al bosc, a la muntanya, a les flors. Quan es prega a un Buda, no es prega a la pedra, es prega a l'esperit que hi ha. Això ens va ajudar a fabricar aquests personatges, que són tots diferents, fets per l'escultor. Vam crear els personatges amb fang i aigua, asecats al sol, i vam fer una pel·lícula sobre la meva pròpia història, que mai l'havia explicada en una pel·lícula. Després aquests personatges tornaran a la terra, es convertiran en pols, i només quedarà la seva ànima gràcies al cinema. Aquesta idea m'agrada molt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia