La innocència de la comèdia regionalista

L'èxit de la pel·lícula Ocho apellidos vascos genera cert consens. Hi ha qui pensa que en els temps que corren és sa poder-nos riure de certes actituds nacionalistes. Alguns pensen que alguna cosa ha canviat en la societat basca quan aquesta està disposada a riure's d'ella mateixa i fins i tot hi ha qui creu que la innocència de l'humor és un signe de maduresa. Podríem estar d'acord amb alguns d'aquests arguments o amb la idea que la comèdia signada per Emilio Martínez Lázaro té acudits divertits. De tota manera, més enllà de qualificacions o desqualificacions estètiques, crec que probablement allò més interessant és preguntar-se per què aquesta pel·lícula d'estructura tan elemental agrada i tothom parla d'ella. Les raons poden ser sociològiques, però prefereixo pensar-la com una faula política oportunista.

Generalment es considera que l'humor té un punt de transgressió, que l'humor qüestiona certs codis establerts imposant el desordre de la comèdia. Hi ha, però, un model d'humor en què la sàtira és utilitzada per qüestionar tot canvi, per anar contra tot model de progrés. L'humor costumista sol alimentar aquesta darrera via. Tothom recorda que a l'Espanya franquista, Paco Martínez Soria es reia de la ciutat perquè aquesta era caòtica i alterava els costums de l'ordre rural. També podem recordar que, a Catalunya, Joan Capri podia riure's del turisme perquè liberalitzava les costums sexuals o els nous hàbits de la joventut dels seixanta perquè alteraven la placidesa de certes formes de vida. Si busquem les arrels d'Ocho apellidos vascos, fàcilment les trobarem dins d'aquest model d'humor costumista conservador. La pel·lícula funciona com una comèdia de tòpics. L'univers que dibuixa es basa amb uns arquetips que no remeten a certa idea del nacionalisme lliberal sinó a una obsoleta concepció del regionalisme present en el vell populisme espanyol. Els andalusos són vistos com simpàtics però mandrosos, són impulsius però estan plens de suspicàcies. En canvi els bascos són vistos com a primaris, bèsties, arrelats a unes arrels atàviques i intransigents davant l'altre. Els andalusos es pensen que tots els bascos són terroristes i els bascos, que els andalusos no treballen mai. Tota aquesta acumulació de tòpics deriva amb una clara confrontació entre dos models que són simbòlics de determinades formes polítiques. Els andalusos són vistos com l'encarnació d'una certa idea d'Espanya eterna, mentre els bascos són l'alteritat que pensa en la independència.

Ocho apellidos vascos explicita aquest joc, aquestes idees, sota un format de comèdia que remet a les formes més velles de la comèdia del segle XVII. Segons els vells esquemes, el noi vol seduir a la noia però s'ha d'enfrontar amb el vell que té el poder. Per poder seduir la noia s'ha de disfressar i fer-se passar per un altre. Per aconseguir-ho trobarà algú que l'ajudarà, que també es disfressarà i que acabarà seduint el pare. El conflicte es resoldrà en el moment del casament, que serà quan els personatges podran conquerir la felicitat. Quin model de felicitat i de futur dibuixa Ocho apellidos vascos? Veurem que aquesta és la qüestió clau que defineix la pel·lícula. L'espai de la felicitat cap on conflueixen els amants no és el País Basc sinó Andalusia. Una Andalusia on els components de los Del Río ens recorden que l'ideal passa pel mestissatge entès com a fusió i, sobretot, com a continuïtat respecte a l'estatus quo. La resolució és força malèvola. Mentre en el Congrés dels Diputats es perpetua la intransigència davant de l'alteritat nacional, a les pantalles una pel·lícula ens recorda que en l'Espanya de les regions vivim millor. Tots plegats riem les gràcies i ens pensem que la comèdia és innocent perquè és una ficció.