La cura Mishima
Ha dit David Carabén que els canvis generen ànsia però que alhora et fan sentir viu; és l'ànsia que cura, argument que dóna títol al setè disc dels Mishima, que es va presentar oficialment dissabte a l'Auditori de Girona en l'últim cap de setmana del Festival Strenes. Uns canvis, unes innovacions que es perceben en el directe de la banda. L'escenari ja no és el seu domini, és la seva zona de confort, i fa que Carabén, mantenint l'actitud solemne, es deixi endur amb alguns passos de ball; és un senyor i no un showman. Mantenint les introduccions potents, Mishima, però, va obrir una porta cap a l'actuació intimista. Carabén, acompanyat només del piano i amb un únic punt de llum, en aquest instant màgic, va interpretar Aquí hi va un do, peça d'estil romàntic, com si fos un crooner. O amb la nova sonoritat que és la que hi aportava el violí de Sara Fontan del grup Manos de Topo. L'excel·lència del so feia que la veu greu de Carabén s'escoltés amb una nitidesa i claredat més pròpia de CD.
Fa just dos anys que Mishima va obrir la gira de L'amor feliç en el mateix lloc i ciutat i per les mateixes dates d'abril. Un concert memorable amb crits de “Carabén, president”. Res és irrepetible però dissabte el públic ja no es va reprimir més amb L'olor de la nit. El preescalfament havia començat amb Guspira, estel o carícia i amb ganes immenses de taral·lejar M'exalta el nou però m'enamora el vell. Així El paradís, El corredor, Mai més i Els vells hippies van donar pas a Un tros de fang, l'himne amb el qual s'estableix la comunió amb els fidels. Menció a la derrota del Barça, que va reblar amb un desig en veu alta: “Potser que dediquem l'energia a altres passions.” Els bisos es donaven per regalats igual que la cura pel desfici.
