Paraules que han fet país
-
Escultura de Pitarra a la Rambla de Barcelona. -
Iimatge de Francesc-Vicent Garcia del museu de Vallfogona de Riucorb. -
Gravat de George Sand i ALBERT SALAMÉ. -
L'historiador Albert Garcia Espuche a les ruïnes del Born. -
Plànol de la Ciutadellade 1762 després de la Guerra de Successió ELISABETH MAGRE / ALBERT SALAMÉ / ARXIU.
eren contra els francesos. Molts austriacistes eren castellans
Tot i que més d'un té la pretensió de ser una víctima com si el fet de ser català fos una qüestió de patir, el cert és que el país s'ha esculpit a garrotades, en incendis i bombardejos. Poques ciutats del món tenen el privilegi d'haver suportat més bombardejos, d'haver-se revoltat sistemàticament des del segle XVII i d'haver dit no quan determinades coses no es podien assumir. Fa anys vaig sentir que Arzallus preguntava a una periodista: “Vostè s'imagina un català amb una pistola?” El que calia haver-li dit al polític basc és que nosaltres ja vam donar les pistoles per inservibles després que els franquistes abatessin Facerias, Sabaté i els altres maquis. Per no parlar del final de Salvador Puig Antich i Oriol Solé Sugranyes. L'experiència és un grau? Segur que sí.
En el territori dels llibres, la llegenda del país sense estat, inexpugnable, no ha deixat de créixer. Alguns lectors de les darreres generacions poden haver descobert els mites de la defensa de Barcelona el 1713 i el 1714, però el caràcter del país s'ha forjat rebel·lió rere rebel·lió i crec que això continuarà així si no ens tornen a aplicar els relaxants. Per demostrar aquestes teories, us recomanaré l'obra més important d'un científic, d'un historiador que ha passat gran part de la seva vida estudiant el setge, la defensa i la caiguda del 1714: Albert Garcia Espuche. El seu llibre, de gairebé mil pàgines, Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714 –publicar per l'editorial Empúries– és una autèntica immersió en la societat de començament del XVIII, marcada pel barroc i amb un esperit profundament pràctic, gairebé oportunista. El llibre d'Albert Garcia Espuche desmenteix moltes interpretacions romàntiques i ens situa dintre de les cases de la gent de l'època a través de documents i censos d'una manera precisa, i segurament no tan distanciada de l'actual, malgrat els tres-cents anys de distància. La societat ha canviat força, però no tant com per no entendre'ls. En molts aspectes, la societat barroca és més sofisticada que una marcada per la industrialització, el racionalisme i el positivisme radical.
El llibre imprescindible de Garcia Espuche es pot complementar amb The deplorable History of the catalans, del qual Enciclopèdia Catalana en va traduir un extracte en síntesi al costat d'una edició facsímil anglesa. En ell es relaten les vivències que signava J. Baker, on relatava l'afer dels catalans durant la Guerra de Sucessió que va commoure Europa, on l'heroisme i la tenacitat per defensar les llibertats va ser lloat pels mateixos enemics. L'interès va ser tan gran que el fulletó va esdevenir un best seller, que es venia per un xíling. Acaba d'una manera que sovint queda en segon terme: “El setge va costar als francesos i als espanyols una suma increïble, a més de la pèrdua de 20.000 homes escollits.” Les victòries poden ser amargues. Molta literatura va generar i genera el setge, i hi havia altres realitats. Cal analitzar que la majoria dels poemes satírics contra els castellans provenen d'un segle abans, de la Guerra dels Segadors. Els poemes burlescos eren contra els francesos ja que moltes forces austriacistes eren castellanes.
A ple Barroc
Ens podríem fixar en altres poemes que circulaven dins l'imaginari popular de l'època, entre ells de més vitalistes i de picaresca. Només cal escoltar –sí, escoltar, preciso– els sonets de Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, que ens ensenya una altra realitat del país, menys èpica però més plena de vida. Un segle abans, el rector havia recorregut els llits del país, havia cantat l'amor físic i havia incidit en tòpics i refranys misògins que provenien de la cultura clàssica. Per exemple, va utilitzar el “varium et mutabile semper femina” per crear les seves famoses rimes, com A la inconstància de les dones, on ens diu: “Ab lo llarg temps, lo tigre més feroç / acostuma amansar sa gran bravesa, / i el toro brau se humilla ab tal mansesa / fins a portar un jou sobre del tos; / ab lo llarg temps, aprèn primors un gos, / i lo falcó de anar ab lleugeresa / sobre la caça, i dur-la quan fa presa, / es fan domèstics lo lleó i l'ós; / ab lo llarg temps, ab llengua cefallosa, / lo papagall paraules pronuncia, / lo elefant aprèn terme i criança. / Ab lo llarg temps, tota i qualsevol cosa / se alcança, i casi en tot venç la porfia; / sinó la dona, constant en sa mudança.” Ningú diria que es tracta del faldiller més gran de la història de la nostra literatura, però que ha tingut notables continuadors. Va ser, però, una dona la qui en un dels llibres més memorables de la literatura moderna, Un hivern a Mallorca –acabat de recuperar per Edicions de 1984–, ens va explicar com estaven les coses. Abans del cèlebre viatge a l'illa en companyia de Chopin, l'escriptora francesa descriu com era l'entrada a Barcelona el 1838, un segle després de la derrota davant les tropes borbòniques. S'ha incidit en la caiguda, però el més fatídic va venir després, amb el Decret de Nova Planta i el clima de decrepitud militar en què el país es va veure immers: “Un cop franquejades les formidables i immenses fortificacions de Barcelona, no sé pas quantes portes, ponts llevadissos, poternes i muralles, res no delatava que hom era en una ciutat en guerra. Darrere una triple barrera de canons, i aïllada de la resta d'Espanya pel bandidatge de la Guerra Civil, l'esclatant joventut passejava al sol per la Rambla, una llarga avinguda plantada d'arbres i de cases com els nostres bulevards.” Sort va tenir Sand de no trobar-se el caos de la Rambla turística dels últims anys, on el bandidatge encara no ha estat eradicat.
Per compensar acabo amb les memòries de Conrad Roure que, a través del diari El diluvio va fer un fresc de la vida al XIX amb l'imprescindible Recuerdos de mi larga vida, reeditat per Eumo.
Pitarra i la defensa de Barcelona
Un dels grans herois de la defensa de Barcelona, Antoni de Villarroel, era d'origen castellà, tot i néixer a Barcelona perquè el seu pare havia estat destinat a la ciutat. Després de resistir els atacs borbònics, cauria presoner i seria enviat al castell d'Alacant abans de ser traslladat a la Corunya, on moriria en unes condicions lamentables. La marea alta omplia la cela d'aigua salada, cosa que li va provocar paràlisi a les cames i la mort, el 1726. Malgrat la seva valentia, no es tan recordat com els versos de Pitarra, que segons com en l'actualitat es podrien qualificar com a políticament incorrectes. El cèlebre poema de Serafí Soler diu: “Al Fossar de les Moreres / no s'hi enterra cap traïdor; / fins perdent nostres banderes /serà l'urna de l'honor.” El poema narratiu parla de quan porten el cadàver d'un dels assetjadors, fill del fosser i pare del noi que l'ajuda. Tot i els vincles familiars, la lluita va ser tan dura que no s'admetien traïcions. Avís per a navegants.
