Sant Climent i Miró

Els rànquings són sempre arbitraris i injustos per naturalesa, però si hagués de triar coincideixo plenament amb els votants de l'enquesta que les pintures de Sant Climent de Taüll són les grans guanyadores de la llista pel seu valor emblemàtic i singularitat. Personalment, però, no em puc escapar de l'influx mironià. De les 75 obres nominades, trio el Miró més poètic d'El guant blanc, sense renunciar al Miró més violent d'Home i dona davant un munt d'excrements. El blau Terrats de Barcelona em sembla el Picasso més notable dels nominats, mentre que de Tàpies prefereixo la lleugeresa de mel del Díptic de vernís, en comptes d'obres més institucionals. Al Palau de la Generalitat, hi ha, per mi, la perla de la pintura noucentista catalana: els frescos de tarannà clàssic de Torres-Garcia. Una autèntica delícia. Com ho és una de les obres mestres del gòtic català, La Verge dels Consellers, de Lluís Dalmau, exposada al MNAC. Al mateix museu, hi ha la gran (en tots els sentits) pintura de Fortuny, La batalla de Tetuan. M'enamora la fragilitat d'Allò que cada cosa té d'indecible, d'Antoni Llena, de Can Framis, i la tristesa bohèmia del Retrat d'Erik Satie, de Santiago Rusiñol, de l'Arxiu Joan Maragall. I, com que les preferències artístiques sovint no es poden deslligar dels bons records personals, prefereixo Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil que la seva bessona del tàndem, guardonada pels votants. Crec que aquesta pintura, també al MNAC, és molt més interessant artísticament per la seva defensa implícita de la modernitat.