Icones per a l'eternitat

Tasses, samarretes, sotagots, estoretes per a l'ordinador, llibretes, llapis, clauers o fins i tot roba interior. Tot és susceptible de portar impresa la imatge d'una obra d'art per obra i gràcia del merchandising artístic. Aquest fenomen, que ha esdevingut la versió contemporània i més sofisticada del souvenir turístic, ha canviat la fesomia de molts dels objectes de la vida quotidiana i recapta molts diners a les arques dels museus, que falta els fa en els temps que corren. Perquè, si es pot escriure en una bonica llibreta amb la imatge d'Els gira-sols, de Van Gogh, sembla que ja no té sentit fer-ho en una de tapes llises.

Malgrat que des de la invenció del gravat les obres d'art s'han reproduït històricament en formats diferents repetidament, la globalització i la mercantilització a gran escala han portat la imatge, parcial o completa, de les grans obres d'art universals a qualsevol racó de món. Però quins són els factors que converteixen una obra d'art en una icona colossal? Ho analitza el llibre De Mona Lisa a los Simpson, de Francesca Bonazzoli i Michele Robecchi, que aquí ha editat Lunwerg. El volum repassa el viatge que obres celebèrrimes de tots els temps com La Gioconda, el David i el fragment de la creació d'Adam de Miquel Àngel, la Venus de Milo, les majas de Goya, Las Meninas o fins i tot Noctàmbuls d'Edward Hooper, han fet per transformar-se en imatges susceptibles de ser utilitzades per a tot tipus d'usos i de ser reverenciades fins i tot amb gestos irreverents.

De fet, La Gioconda amb bigoti i perilla de Duchamp és una burla però també és un gran homenatge. La dama del somriure enigmàtic de Leonardo da Vinci (segurament l'obra d'art més famosa del món actualment) va assolir la seva fama gràcies al primer robatori mediàtic de la història el 1911. L'efecte massiu del robatori de l'obra del Museu del Louvre va ser tan bestial que els parisencs acudien al museu per contemplar la paret buida, mentre l'obra va estar desapareguda. Gràcies al seu robatori, La Gioconda va superar en fama una altra obra de Leonardo, El Sant Sopar, una fama que no ha deixat de créixer. L'últim robatori d'una de les versions d'El crit d'Edvard Munch el 2004 (trobat dos anys després) també va augmentar encara més la fama d'una pintura que s'havia erigit com a símbol de l'angoixa de l'ésser humà en el segle XX. “Intento diseccionar les ànimes”, havia dit Munch, i aquest missatge per part d'un artista assetjat per la bogeria (com Van Gogh o Modigliani) va ser captat perfectament pel públic. D'un nino inflable amb la imatge del protagonista del quadre se n'han venut més de 450.000 exemplars en onze anys. El cap pelat cridant de Munch ha inspirat fins i tot una popular emoticona del Whattsapp, així com l'estampa La gran ona, d'Hokusai, una obra clàssica de l'art japonès.

En altres casos, la popularització d'una obra d'art prové d'un cop de sort. La lletera va ser durant dècades l'obra més cèlebre de Vermeer fins que l'any 2000 l'escriptora Tracy Chevalier va publicar la novel·la La noia de la perla, que imaginava una hipotètica relació entre el pintor i una jove serventa. A partir d'aquí, i també des de la versió cinematogràfica del llibre, la fama del quadre es va disparar per sobre de les altres obres del pintor.

Els rellotges tous de La persistència de la memòria de Dalí, han estat copiats fins a la sacietat en multitud d'objectes, així com la poderosa imatge del dit de Déu que toca Adam a la volta de la Capella Sixtina de Miquel Àngel, que va inspirar, per exemple, el cartell d'E.T.

Com diu l'artista Maurizio Cattelan en el pròleg del llibre, “potser no tots els artistes estarien orgullosos de veure la seva obra reproduïda en sabatilles i tasses, però així és, precisament, com han assolit l'eternitat”.