Opinió

festa i alguna cosa més

bienve moya

Elements parateatrals de la festa popular

O
On avui trobem la gran riquesa d'aquests elements parateatrals és a la festa popular tradicional catalana. Des de principis de juny fins a finals de setembre les viles catalanes poblen els seus carrers d'animals impossibles

Al llarg de la història de l'home la imaginació popular ha creat un extens repertori de déus i herois llegendaris i bèsties impossibles; gegants i monstres s'entremesclen en la llegenda humana, tots fets de somnis humans, tots creats a partir de l'excitable univers emocional de l'home. Una mena d'aquests dracs i bèsties impossibles continua deambulant per la nostra fèrtil imaginació. I encara avui tenim la possibilitat de contemplar les seves grotesques figures en aquest espai quasi màgic que anomenem festa popular.

El foc, la quimèrica capacitat d'expel·lir foc per les goles de la bèstia, és un dels recursos de la imatgeria escenicofestiva emprats per representar la inhumanitat d'una figura fabulosa o la ingènua maldat d'aquest ésser, el drac. Arreu de la península trobem figures d'aquesta espècie: dracs, tarasques, etcètera. A Múrcia, el drac, el dissabte posterior de Setmana Santa, exhibeix la seva formidable factura, i amb el seu foc pretén incinerar la ciutat de l'horta. Aquest drac representa un bell exemple de les nostres oníriques bèsties de somni. Un altre bell exemple del que actualment ha passat a denominar-se bestiari de foc és la Coca de Redondela, a Galícia, i altres cocas al veí Portugal. Altres animals de faula d'aquest gènere són la Tarasca de Toledo, la seva homònima de Sevilla (actualment en desús) i la de Granada.

Però on avui trobem la gran riquesa d'aquests elements parateatrals és a la festa popular tradicional catalana. Des de principis de juny fins a finals de setembre les viles catalanes poblen els seus carrers d'animals impossibles, evocadors de bel·lerofòntiques quimeres: ales de ratpenat, cos de cabra o de lleó, urpes de falcó i gorges de llop o aquilines. Són els dracs –de Vilafranca, de Solsona, de Vilanova, de Sitges, de Valls i un llarg etcètera–, acompanyats de temibles mules que expel·leixen foc granejat contra els excitats espectadors, o extravagants baluernes a mig camí entre mula i drac, mula guita, com les de Berga durant la Patum, corol·lari, com pocs, del jugar, banyant-se en les espurnes expel·lides pels plens, que es confonen amb els festers assistent en una enervant dansa circular. També bous de flamígeres banyes com a Mataró; o cabres embogides, que omplen l'aire d'ígnies guspires, o animals mig dona mig hidra com els de Reus o de Terrassa, aviven els dies i les nits de la festa estival catalana arreu.

Menció a part mereix, per la seva curiosa coincidència amb la Patum de Berga, el Diablo de Tijarafe, a l'illa de La Palma, de les Canàries. A la matinada de la Candelera, aquesta ígnia figura s'inflama entre l'alegria general dels tijarafeños atapeïts al seu voltant, i s'escapen un milió d'espurnes entre els balladors.

k



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.