Estrafolles?

ACalaf topo amb una expressió sensacional: fer estrafolles. L'apliquen als que fan trampes. És una expressió que lliga molt amb l'actualitat, i que podríem aplicar a tots els que defrauden a Hisenda o sobreactuen gràcies a la preposició que el cas Bárcenas ha posat d'actualitat (de cinc lletres). De fet, l'Alcover-Moll ho exemplifica amb dues frases similars a les que trobo vives a Calaf: “No vull jugar amb vosaltres, que sempre feu l'estrafolla” i “Sou uns estrafolles i no vull tractes amb vosaltres”. El DIEC recull el mot com a substantiu (un estrafolla és un que fa enganys), però també recull l'estrafolleria, entesa com la condició del que fa enganys o bé l'acció de fer-ne. Trampejo com puc els enganys verbals que em para la follia del mot per traçar-ne l'etimologia. Tant l'Alcover-Moll com el DGLC remeten a l'adjectiu estrafolari (extravagant), encara en ús en ple segle XXI. A ca l'Enciclopèdia van una mica més enllà. A l'habitual encapçalament etimològic de cada entrada fan venir les estrafolles d'un encreuament d'estrafalari, variant d'estrafolari, amb afollar (fer malbé, espatllar). Coromines ressegueix una tirallonga de derivats que el porta per l'estrafaleria, l'estrafolariada, l'estrafollejar, l'estrafolleria i l'estrafallar, però no s'està de replicar Alcover: “No he sentit mai en català central estrafolaria ni estrafolla, que AlcM atribueix a Barcelona.” Això és perquè en Coromines no devia sovintejar el mercat de Calaf.