Un nou horitzó per a Francesc Vayreda

Vayreda, des d'avui, és un nom que eixampla horitzons. Els de la mateixa nissaga que encapçalava bucòlicament l'escola olotina de paisatge, i els de l'art català dels dos primers decennis del segle XX, adscrit per regla general a un noucentisme monolític, arcàdic i racial que tendeix a marginar, si no a eludir discretament, totes aquelles variants que mal encaixin dins el motllo de la mediterraneïtat. Francesc Vayreda (Olot, 1888-1929) va haver de fer front des del bressol a aquests dos estigmes: ser fill de Joaquim Vayreda, considerat el gran referent del paisatgisme català, i haver-se alineat al costat d'una pintura de més filiacions europees que no pas regionals, és a dir, més parisenques que garrotxines. Els crítics contemporanis, des d'Eugeni d'Ors i Josep M. Folch i Torres a Francesc Pujols i Rafael Benet, van entendre molt aviat el camí que havia seguit i van reconèixer-li els mèrits; la posteritat, en canvi, ha estat força menys audaç, i ha reservat a aquest pintor que va morir massa jove, víctima d'una malformació a la columna que li debilitava els pulmons, un paper de segona fila, testimonial i aïllat.

El magne treball d'investigació que ha emprès la historiadora de l'art Mariona Seguranyes per a l'exposició Francesc Vayreda: de l'impressionisme al noucentisme a Catalunya, que es va poder veure a finals de l'any passat al Museu Comarcal de la Garrotxa d'Olot i que es presenta fins la setmana vinent a Girona, és una aportació de primera categoria per comprendre en la seva justa mesura, no només la trajectòria d'un artista maltractat pel destí, sinó tota una generació que, com ell, va ser part activíssima del projecte de redreçament cultural d'un país que els ha pagat els serveis amb certa condescendència. El noucentisme, elevat a categoria d'«art nacional», és una ciutat jardí cap a on conflueixen molts de camins, alguns d'ells fins i tot bastards i molt menys desbrossats. Ni el magnífic Ors podia ignorar-ho, tenint en compte que a l'edició del famós Almanach dels Noucentistes de 1911 acollia, al costat dels previsibles Clarà, Aragay o Torres-Garcia, el Nonell que havia pintat cretins a Boí, el Mir dels paisatges arrauxats i fins i tot un mestre oriental de jujutsu (algun dia potser seria engrescador estudiar l'impacte, també en la construcció de l'imaginari artístic de l'època, de fenòmens aparentment marginals però de gran difusió entre les classes populars i burgeses com ara el vegetarianisme, l'higienisme, el nudisme i el culte a l'exercici físic, junt amb les pràctiques de l'ocultisme, l'astrologia o la quiromància).

Afortunadament, allò que determina el grau de complicitat d'un artista amb el seu temps no és el seu arbre genealògic, sinó la xarxa de relacions que estableix al llarg de la vida, i Francesc Vayreda va ser al lloc adequat per envoltar-se d'unes amistats lleials i profitoses: l'acadèmia de Francesc Galí, el cenacle on convergiria la flor i nata de l'avantguarda del moment, des d'Aragay a Miró. A les seves aules coincidiria, acabat de sortir del taller de sants i de la tutela afectuosa de Josep Berga i Boix, amb els condeixebles Iu Pascual, Ignasi Mallol, Domènec Carles i Esteve Monegal, que es convertirien en els seus amics de l'ànima en un sentit que va molt més enllà de la camaraderia generacional: compartirien taller, viatjarien junts a París, treballarien més d'un cop en col·laboració i descobririen plegats el paisatge garrotxí, convidats cada estiu a la casa pairal dels Vayreda, on enfortirien la relació fins i tot amb llaços familiars: Monegal acabaria sent cunyat de Vayreda; Pascual, de Montsalvatge, i Domènec Carles s'hi emparentaria amb els Llimona. L'obra de tots ells és la prova més palmària que el noucentisme no es pot circumscriure a la puresa que en el seu moment van encarnar Sunyer, Casanovas o Obiols, sinó que abraça una generació molt més àmplia que bevia, a més, de fonts molt diverses, des de la pintura sienesa i el classicisme hel·lènic, per descomptat, fins al barroc popular, l'impressionisme, la lliçó constructiva de Cézanne, la pulcritud d'Ingres i la melancolia metafísica del Novecento italià.

Aquest darrer és el rastre més interessant que posa al descobert l'exposició de Seguranyes, que ha aconseguit reunir una cinquantena d'obres, quasi totes inèdites i procedents en gran part de col·leccions particulars, per revelar un Vayreda insòlit, molt més pròxim per exemple a Togores –de qui s'exposa excepcionalment Tors de dona (1923), procedent del MNAC–, al Dalí de Noia a la finestra o a la russa Olga Sacharoff, que a les boscúries del seu propi pare. Ors, prou perspicaç per advertir-ho, va dedicar-li el 1915 una glosa en què, així i tot, s'esforçava a guanyar-lo per a la causa inscrivint-lo en uns referents assimilables: «El de Vayreda és cognom en l'art olotina. Res, però, ens sembla d'escola olotina en el Vayreda nou. Res d'espiritualitat ‘ginebrina' sinó tota italiana. O bé francesa, en aquell punt exquisit i rar en què lo francès se lliga amb lo grec.» I tant exquisit i, sobretot, rar! En realitat, a París, durant l'estada que va fer-hi el 1911 (el mateix any, recordem-ho, també hi eren Manuel Humbert, Clarà, Anglada Camarasa, Ismael Smith, Joaquim Sunyer i tants altres, fins i tot el galerista Josep Dalmau), Vayreda es va dedicar a estudiar al Louvre la pintura mural italiana i a refer els paisatges de Corot en una festiva expedició fins a Ville-d'Avray en companyia dels inseparables Monegal, Carles i Mallol. Hi va freqüentar també el Centre International des Arts, fundat el 1907 com a acadèmia femenina amb els auspicis de Rodin i la duquessa d'Uzès, i que el seu director, el volenterós gravador Paul Bornet, havia convertit quasi en un alberg d'estrangers on, sense ordre ni concert, s'hi podien trobar treballant o exposant-hi des del mateix Clarà a Mela Muter, Edouard Navellier o Marcel Lenoir.

La recerca de Mariona Seguranyes situa la trajectòria d'aquest «nou» Vayreda estretament en contacte amb les plataformes intel·lectuals afins a l'ideari noucentista, sobretot a través de l'associació Amics de les Arts, però també posant en relleu la seva implicació en l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, la xarxa de biblioteques populars impulsada per la Mancomunitat o la seva implicació política com a regidor nacionalista a Olot, que li costaria deu dies de presó amb la dictadura de Primo de Rivera. Però el més sensacional d'aquest trajecte és el descobriment de la ruptura que es produeix cap a l'any vint, coincidint amb el matrimoni, el retorn a Olot i el naixement dels fills, quan Vayreda adopta aquell realisme fred, inquietant i sobri, propi del retorn a l'ordre d'entreguerres que l'alemany Franz Roh havia batejat com «realisme màgic» en un llibre traduït ja el 1927 al castellà, i dins el qual Seguranyes el considera un veritable precursor a casa nostra. Les pintures d'aquesta època, en efecte, emparentades amb l'obra de Togores i dels metafísics italians com De Chirico, Mario Sironi, Ubaldo Oppi o Felice Casorati, presenten unes dones petrificades en una mirada nítida però absent, d'una rara tristesa i amb alguna «petita taca», defectes físics quasi imperceptibles que Seguranyes atribueix a la projecció en els retrats de la pròpia imperfecció de l'artista, afectat d'una cifosi vertebral que li havia impedit créixer amb normalitat. Aquest és sense cap dubte el millor Vayreda, l'heroi somrient i commovedor, com diria el seu amic Rafael Benet, que mai va sucumbir a la «traça lleugera».