La crisi econòmica i certa política de l'estruç

Acomençament del nou mil·lenni varen sorgir a l'Estat espanyol una sèrie de pel·lícules que parlaven de la realitat –Los lunes al sol, Flores de otro mundo, El bola, etc. En elles es mostraven l'atur, l'emigració, el maltractament infantil... però en cap hi havia una voluntat política. Qui provocava l'atur? Quines eren les polítiques d'emigració? Quines polítiques socials hi ha per als nens maltractats? Tots aquests temes no estaven dins de les històries explorades, ja que allò que privava era el retrat d'una societat sense contextualitzar-la fins al punt que el drama adquiria més relleu que el problema social. En els darrers anys, sembla com si aquest model de realisme tímid hagi estat la norma i que la realitat política estigui sempre absent en el cinema. Sembla com si el gremi estigués més content fent alguna protesta en les gales, com ara els Goya, que a l'interior de les pel·lícules.

Resulta curiós que quan portem prop de set anys d'una forta crisi econòmica amb xifres d'atur veritablement esgarrifoses i amb una joventut que sembla condemnada a ser víctima de l'exili econòmic a l'estranger, el cinema no hagi sabut reaccionar. Per què en una societat que ha viscut una forta depressió econòmica en plena era de la imatge no tenim relats que vulguin aixecar-ne acta? Per què la ficció ha de ser un regne allunyat del present històric en què vivim? Escric aquesta article després de veure Hermosa juventud, de Jaime Rosales, l'únic llargmetratge produït a l'Estat seleccionat a Canes. En sortir de la sala, la primera cosa que he comentat als meus companys ha estat molt simple: per què fins avui no s'havia fet cap pel·lícula com aquesta? Hermosa juventud explica la historia de Natalia i Carlos. No han acabat els seus estudis, s'estimen, intenten sobreviure com poden fent feines esporàdiques, fins i tot han estat temptats pel diner fàcil. Ella queda embarassada i han de fer front a una família. Les famílies de Natalia i Carlos estan desestructurades. Els pares estan a l'atur. Tots dos es dediquen a la complicada feina de buscar feina. Els seus companys estan en una situació semblant i molts han començat a somniar en l'exili cap a altres països. En el drama que s'explica a Hermosa juventud, s'hi pot reconèixer molta gent. És una història que té molt a veure amb la situació d'un Estat que està sacrificant la seva joventut i que no obre portes de futur.

És cert que en els darrers temps sembla com, a poc a poc, nasqués una certa idea del compromís en alguns dels cineastes. La plaga, de Neus Ballús, per exemple, sense ser una pel·lícula que parli directament de la crisi ens humanitzava un entorn en què es veia reflectida. Mercedes Álvarez va rodar Mercado de futuros, en què contraposava els que venien fum –especuladors immobiliaris– amb els que venien relíquies del passat –els venedors dels encants–. També en una data propera s'ha d'estrenar Murieron por encima de sus posibilidades, d'Isaki Lacuesta, en què cinc personatges víctimes de la crisi tancats en un psiquiàtric expliquen la seva experiència en un to marcat per l'humor negre, i Demostration, de Victor Kossakovski, corealitzada amb estudiants de la Universitat Pompeu Fabra, sobre les dues vagues generals del 2012. És cert que alguna cosa pot canviar aquest 2014, però permeteu-me que insisteixi en el fet que el cinema, com tot gest de cultura, ha de ser capaç de tenir un compromís amb el seu present. No fer-ho és caure en una estèril política de l'estruç.