El contratenor és l'estrella

És un dels millors contratenors del món. La seva veu i, sobretot, la seva imponent capacitat dramàtica és requerida per directors com Calixto Bieito, William Christie i René Jacobs i el seu nom és omnipresent en el circuit barroc centreeuropeu. Nascut l'any 1976 a Avià (Berguedà), Xavier Sabata és d'aquells artistes que passa molt més temps en escenaris d'arreu del món que no pas a casa, tot i que concerts com el del maig de l'any passat al Palau de la Música o els que oferirà a la Catedral de Girona (28 de juny, amb el clavecinista Kenneth Weiss) o a Peralada (25 de juliol, amb l'Orlando de Händel) fan ja difícil emprar aquella dita de “ningú és profeta a la seva terra” quan es parla d'ell. El seu nom, ara bé, continua sense tenir cap entrada en la Viquipèdia catalana però sí que és, sorprenentment,a la polonesa.

Sabata, acompanyat del conjunt Il Pomo d'Oro, amb direcció de Riccardo Minasi, acaba de publicar un enregistrament de l'òpera Tamerlano, de Händel, un personatge a la pell del qual ja es va posar quan, l'any passat, va editar el molt aplaudit Bad Guys (un repàs dels papers de dolent en les òperes de Händel) i a qui, ara, ha intentat “humanitzar”. “El repte, quan fas el paper d'algú com Tamerlano, és no jutjar-lo: és intentar que la gent s'hi pugui arribar a identificar”, apunta Sabata quan parla d'aquest text basat en la història de l'emperador otomà Bajazet i la seva derrota davant de Tamerlà, presentada el mes passat a Versalles. “Händel, amb la seva intel·ligència emocional, va ser capaç de transmetre tota la complexitat psicològica del personatge. Tamerlano té un desenvolupament lent, amb recitatius complexos harmònicament i un esclat final com un volcà. És una òpera terriblement interessant.”

Molt més que una bona veu, Sabata –instruït a l'Institut del Teatre i amb unes quantes feines d'actor abans de tenir-les com a cantant– assegura com ben pocs poden transmetre aquesta complexitat psicològica en els personatges que interpreten. “Hi ha països on, ben aviat, els joves intèrprets es troben amb directors que els posen en una situació que ja no es basa només en executar correctament una ària”, assenyala el contratenor. “La formació, doncs, potser hauria de canviar. Naturalment has de fer bé els aguts, però també és clau, per exemple saber caminar, agafar un coixí i asseure's a una cadira”.

El pas del teatre a l'òpera que ha efectuat Sabata, més enllà de tenir un punt d'inflexió, s'emmarca en un procés de descoberta que encara no ha conclòs. “Quan cantava, m'adonava que la meva laringe tendia a buscar un mecanisme molt concret. Ara sé del cert, quan m'ofereixen un paper, si el podré fer o no, i això, a mi, que m'agrada la disciplina i tinc una vida organitzada a partir d'un seguit de rutines, em tranquil·litza molt i em treu del damunt molta responsabilitat emocional. En el teatre, en canvi, no és exactament així. Quan m'oferien un paper dubtava moltíssim si seria capaç de fer-lo o no. Ara em truquen per fer un Messies a Washington o Hèlsinki, sé que el puc fer, hi vaig, faig la meva feina i, si tot ha anat bé, torno tranquil i content.” Quan Sabata va debutar amb L'incoronazione di Poppea, sota la direcció de Christie, a l'Òpera de Lió, feia escassament dos anys que havia iniciat estudis de cant. “Vaig debutar massa aviat, però la meva carrera m'ha permès evolucionar i créixer.”