festa i alguna cosa més
bienve moya
De la categoria dels costums
Els costums són una eina bàsica per a la socialització dels joves i són essencials per a la transmissió de la cultura i els vincles socials
“I Numa Pompili, primer rei de Roma després de Ròmul, un cop la ciutat va estar fundada per la força de les armes, es disposà a fundar-la de bell nou amb el dret, les lleis i els costums.”
Encapçalar aquest article amb una cita tan ostentosa no ho hauríeu de contemplar com un excés presumptuós, o un propòsit efectista o pedant. Simplement miro d'indicar com d'importants són per a la societat aquests fets, tinguts per banals, que avui coneixem com a costums o tradicions. Són tan transcendents que l'elaborador de la història de Roma, Titus Libi, quan es decidí a enumerar les bases amb les quals el mític fundador de la ciutat, “un cop l'hagués creat per les armes, pel dret i les lleis, no s'oblidà dels costums”, dels rituals i la litúrgia que dia rere dia relligaven els romans amb la seva ciutat, amb la seva societat.
A principis del segle XXI, es considera que els costums han de ser cosa del passat; sembla que hem decidit que podríem prescindir-ne, o que puguin ser creats i recreats segons les conveniències. I ben segur que alguna cosa hi ha de cert en aquest parer: la propaganda (comercial o política), això que anomenem màrqueting, ho demostraria. El mateix historiador ho proclama sense pudor: “Es disposà a fundar-la de bell nou amb el dret, les lleis i els costums.”
Però –sempre hi ha un però– caldrà fer-ho, cal que algú ho faci. Un cop fet, i aquest punt és més important que el primer, cal que el confeccionador l'hagi encertada, que allò que ha compost hagi resultat plausible i s'hagi assumit, maniobra no gens fàcil.
No és gens fàcil perquè els costums, com ja s'explicita a principi del text, no són una condició natural –en sentit fisiològic–, no són un territori mental automàtic. Els costums –que d'ara endavant també anomenarem la festa, basant-me en una opinió d'Odo Marquard, que cito més endavant– són una creació humana i, en tant que humana, arbitrària, juntament amb les lleis i l'ordre, i àdhuc la força. Són un suport, des de l'antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. Són, també, una relació inevitable amb el medi: amb la feina, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, amb l'oci, etcètera.
Des d'aquesta òptica, els costums són una eina bàsica per a la socialització dels joves i són essencials per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. “Per la seva excentricitat respecte a la vida, l'home necessita la festa [els costums]. Viure la seva vida és la quotidianitat de l'home; distanciar-se de la seva vida, la festa.” (Odo Marquard, Pequeña filosofía de la fiesta, pàgina 360.)
Això mateix pot aplicar-se al joc, a l'animus iocandi humà, part essencial de la festa. Huizinga, a Homo ludens, a propòsit del joc entre els homes, ens informa que és una provatura, un tempteig i que, per aquesta raó, entre d'altres, el joc usa la facècia, el “no anar de veres”; i que, per tant, allò que fem jugant, dins el terreny de la facècia, no ha de portar conseqüències severes, perquè, alliberant el joc de transcendència, en sortirem tots beneficiats: jugant, festejant, aprendrem per al futur, és a dir, ens socialitzarem.