Una gota d'aiguaneu posada sobre l'anell

Tenia una mirada trista i intel·ligent, la veu suau i passió per l'amistat i per tot allò que convertia la vida quotidiana en poesia. Vint anys després de la seva desaparició, la poesia de Jordi Jové no només s'ha mantingut sinó que ha crescut sortint de l'àmbit restringit dels que hi havíem cregut. La publicació Les hores oblidades. Poesia (1983-2003) cerciora aquests comentaris i és el resultat de la recopilació que Jaume Pont i Pere Rovira han fet pels llibres publicats en vida de Jové, 1983 i Terra incògnita,a més dels que va presentar en forma de plaquettes i d'un bon grapat d'inèdits, rescatats amb la complicitat del seu fill.

Nascut a Lleida el 1954, Jové va estudiar filologia hispànica a l'antic Estudi General, on destacaria com un dels poetes més preclars de la seva generació i com a interessant crític, com demostra el seu assaig sobre la poesia de Carlos Barral, així com l'edició de la poesia completa del poeta targarí Alfonso Costafreda, que va fer realitat precisament amb el seu mestre i amic íntim Pere Rovira. La setmana passada es van celebrar unes jornades de presentació del volum de l'obra reunida de Jové, amb un macrorecital de vint poetes afins, que van glosar la seva obra, allò que Pont i Rovira no dubtaven a qualificar al pròleg de l'edició com un veritable poeta: “La poesia de Jordi Jové fa paleses, amb estranya lucidesa, les contradiccions subjacents a les filosofies racionalistes de la modernitat, des del romanticisme fins als nostres dies.” Fan mal aquestes paraules perquè Jové era un avançat, no només de la poesia, sinó de l'ofici de viure, manllevant aquell “res més” amb què va acabar Cesare Pavese la seva existència, el mateix destí que Jordi Jové va triar per concloure una relació complicada amb la vida.

Independentment de la lectura patològica o idealitzada del suïcidi, l'obra de Jové no és testimonial, no és fruit d'un temps determinat. Durant el recital, no sé si va ser Carles Sanuy qui va dir que el temps havia donat una nova dimensió a la seva obra, i ara la lectura resulta de plenitud, des del primer moment desafiant les normes perverses de la vida: “Vaig saber que estaves / una nit llegint / els Contes Cruels / i ja no temies suïcidar-te, // si ho feies seria en una gota d'aigua / neu posada sobre l'anell / d'en Villiers de l'Isle-Adam. // La teva camisa de sofre / portaria cremor / al teu cos blanc / voltat de cint anys!” Aquest primer poema del primer llibre ja constata el combat contra el mirall que Jové establiria durant els escassos assalts que va decidir lluitar. Era com quan jugaves amb ell al futbolí: la partida depenia de les embranzides i dels estímuls. Si perdia les dues o tres primeres boles, ja no jugava per competir. I així va ser la seva obra, només que als seus llibres va sortir guanyant des de les primeres línies, com un campió contra ell mateix. Tot i haver deixat només tres llibres –com Ferrater–, no podran deixar-lo al racó. Brilla.