El negre ja no toca el saxo

És molt possible que tot ja estigui escrit, com diuen. Encara més quan parlem de gèneres concrets que solen estar delimitats per uns paràmetres fixos, tot i que també es poden trencar com a part del joc creatiu. Per tot plegat, el que cal és explicar-ho de manera personal. I bé, naturalment; que la variació no resulti forçada i, per tant, perjudicial per a l'obra.

Xavier Aliaga, nascut a Madrid el 1970, tot i que es declara fill adoptiu de Xàtiva, ens presenta a la seva cinquena novel·la, Dos metres quadrats de sang jove, una trama policíaca clàssica, ambientada en dos mons amb múltiples connexions com són la política i el periodisme, i amb una estructura ben construïda i amb subtils aportacions que s'agraeixen i no resulten gens estridents.

Un jove periodista és degollat a la petita redacció del diari on treballa, La Ciutat Digital, que vol ser un diari sense amo, podríem resumir, en mans de cinc redactors idealistes i, és clar, joves. Ho investiga el simpàtic inspector Feliu Oyono, valència i negre de metre noranta, i la companya que li posen, l'agent Amàlia Vigarany, que tot just surt d'una greu depressió provocada per un conflicte que, d'entrada, no sabem.

És com si el negre que tocava el saxo en aquell títol de Ferran Torrent (un dels autors que Aliaga cita com a influència) ara fos policia. La València descrita tampoc és la mateixa, en la superfície. Els periodistes ja no fan boxa, com Barrera, i els detectius com Butxana no tenen el glamur que tenien el 1987. Les arrels valencianes, això sí, estan intactes.

Aliaga és periodista i ha interpretat tots els papers de l'auca a diferents mitjans. Actualment és responsable de cultura al setmanari El Temps. Es nota que sap de què parla, a diferència d'altres ficcions sobre el periodisme, perquè la versemblança és total i els conflictes que apareixen són ben vigents, com ara les noves tecnologies, la mort del paper i els eterns clarobscurs morals de la professió. La part política també és realista, amb els tripijocs generals de fons i, amb més pes i en primer pla, les trampes dels polítics valencians.

La trama central funciona i avança a molt bon ritme, però Aliaga també mana amb pols ferm la relació entre els dos protagonistes. Destaco alguns elements tècnics d'aquesta bona novel·la: l'estructura, narrada en present i en la primera persona d'Oyono, en què Aliaga incorpora entrades del blog de l'assassinat, i els diàlegs. N'hi ha amb una part elidida, com si fos una conversa telefònica en què només escoltem una veu; d'aquesta manera l'autor ens fa centrar el focus d'atenció allà on vol. Uns diàlegs impecables i molt valencians, no només per la variant lingüística, sobretot per l'abundància i originalitat dels renecs i el to i registre variat dels personatges. Com ens les novel·les de Ferran Torrent, els personatges, homes i dones, tenen una facilitat i una naturalitat per follar i per parlar-ne que t'agafen ganes d'anar un cap de setmana a València a comprovar si és cert.

Per posar-hi una petita pega, quan la trama criminal està resolta encara queden unes pàgines (no gaires, tot sigui dit) en què la novel·la deriva cap a un altre tema (que no diré) que potser és massa detallista pel que aporta al conjunt. Hi ha un possible excés de finals i d'aclariments que no fan nosa però que podrien no ser-hi, tot i que si l'autor ho ha cregut necessari respectarem el seu criteri.

Una novel·la molt recomanable, per gaudir d'uns grans diàlegs i per conèixer una mica més l'actualitat de la premsa, pel que fa a la crisi laboral, la realitat històrica del gremi i l'habitual submissió al poder i els esporàdics i nobles intents d'evitar-ho.